Llunari; Itinerari de Lectura

El dijous 3 de setembre, a les 20:00, a Can Alcover, l’escriptor Jaume Mateu ens explicarà la seva lectura del llibre de poemes Llunari amb la col·laboració de Josep Lluís Aguiló.

Sobre Llunari – Avui Especial Sant Jordi, 23-IV-2009

D. Sam Abrams

Llunari, de Josep lluís Aguiló, va significar un important punt d’inflexió en la seva trajectòria com a poeta. Llunari és un llibre frontissa que tanca un període a l’obra de l’autor i n’obre un altre. Tanca l’època d’aprenentatge amb llibres com ara La biblioteca secreta, Estació d’ombres i Monstres i enceta la plena maduresa del nostre poeta, Llunari és un llibre que aconsegueix una cosa molt difícil i necessària a la poesia catalana actual: redefinir i rellançar el realisme líric. Aguiló evita els dos extrems que atenallen el realisme líric dels darrers anys que són el sentimentalisme i el fatalisme. I en lloc del sentimentalisme i el fatalisme Aguiló ens proposa un realisme de gran angular que evoca i recull tota l’experiència humana. Aguiló no tem la vida i no es refugia en actituds que l’allunyen de la vida. Aguiló mira la vida fit a fit, amb autenticitat, rigor i passió i després ens explica en versos memorabilíssims tot allò que ha vist. Aguiló ens retrata.

Sobre Llunari – Caràcters, Juny 2009, Nº 48

A Cara o Creu

Isabel Garcia Canet

Llunari, el llibre del manacorí Josep Lluís Aguiló, Premi Jocs Florals de Barcelona 2008, és un compendi de 32 poemes de temàtica ben diversa, i de tons polièdrics: l’il·lusionista infantil, el sentimental adolescent, el bèl·lic, justicier i apologètic de l’edat més madura, dotat d’un iniciàtic tarannà que genuïnament fa arqueologia fetillant la cara oculta del macrocosmos tant màgic com real que ens sosté i habita als humans. Àdhuc que, en determinats poemes, el ressò que ens arriba és patètic i revolucionari, folrat d’ironia, sense ser-hi paradoxal, ja que és el símbol l’intermitent del seu joc si en el paisatge que descriu les atalaies són batalles, déus, política i barbàrie –la indústria del genocidi.

Són els seus personatges soldats als camps de batalla a les acaballes dels segles XIV i XV, que viatgen pels ponts, travessant boscos negres i congosts minerals; deixebles de l’imperi de l’ànima, fades amb arrels de llosa, cowboys, amics, lectors, poetes –invocats i de carn i ossos– filles, veïns i germans (Paràsits-hereus de la deixa dels morts). També són protagonistes els objectes luxosos, i alguns d’imprescindibles per quotidians, que conformen l’hàbitat de la propietat privada de l’autor, esdevenint matèria i turbina poètica: cotxes de col·leccionista «Tres Packards», iots per restaurar ancorats a la remor de l’illa «Les normes de la mar», i «Tenim una casa a la platja», on el jo poètic parla confidencialment de la complicitat familiar: del gaudi i de les incomoditats que suposa tenir una casa al balcó del mirall. Un mirall – llunari, l’ham per empescar-se en la màgia, però també l’espill de l’autoconeixement, de saber quin aire es respira, i cap on es decantarà la moneda en l’aposta. Un poema destacable és «A cara o creu»: «…Cada cop més/ penso que la cara i la creu abasten/ territoris menors dels que cobreixen/ els traçats dels seus noms sobre la pàgina./ Sé que la cara és l’espai per a la màscara;/ la creu és el signe del laberint./ A mi, deixau-me l’espai del cantell/ [...] El període etern/on senyoreja la indecisió». I és el llenguatge metafísic l’impulsor de l’esotèric, el que deixa la via oberta a la intuïció: quin serà el camí que finalment haurem de seguir en el laberint (entès com a vida).

L’ésser humà hi rellueix amb dues cares: la creu, que farà brollar de la fam la depredadora bèstia individual, personificada alienament en l’enemic que roman camuflat a la nostra murada, el vigilant perpetu. Una mostra n’és el poema «Els guardians de la frontera», on es dilata la cita de Robert Graves «We, not the city, are the empire’s soul» («Nosaltres, no la ciutat, som l’imperi de l’ànima.»): «Envellim a la frontera esperant/ que es decideixi d’un cop l’enemic / [...]. Nosaltres som les murades del regne;/ els vostres molests bàrbars necessaris./ [...] Fem guàrdia al dintell del laberint/ d’aigua, de terra, de pedra i de carn/ que és la substància de les fronteres./ Alertau ciutadans: no ens oblideu;/ la soldada és poca; no us devem res». I d’altra banda, se’ns evidencia que la humilitat i la germanor s’hi podria trobar en l’esperit del veí més llunyà: «Són els veïns distants/ una raça germana». Nogensmenys, la màscara és inherent en Déu omnipotent i en els justs, als quals el jo poètic injuria: «Tu bé ho saps, Senyor. Hem viscut just entre la posta/ i la sortida del sol i mai no et buscàrem [...] No t’hem necessitat ni en la conversa esparsa, [...] no eres als excusats quan rebíem,/ entre excrements, la comunió amb cocaïna [...]/ Ha anat bé, Senyor. Més que res no ens has fet nosa.». «Cada poble necessita posar/ la responsabilitat de la seva/ pervivència en les mans més segures./ Els illencs sabem que mai no es podrà/confiar en la solidesa dels homes/ i que si hem de posar el nostre destí/ en mans d’ altri, perquè així són les normes,/ confiarem abans en l’or trencat/ que en la pretesa integritat dels justs.»

Però, si un llunari prediu el que passarà, i capgirant-lo podem fer sortir els éssers immutables i fantàstics, font d’una dinàmica interna en l’ocult; si sacsegem aquest Llunari, ens hi trobarem «Una temporada a l’infern», sabent que «Tot té el seu preu ocult./ No hi ha regals».

Sobre Llunari – Cent per Cent 10-VII-2009

“El món sencer des d’avui és vostre”

Antoni Riera

L’epitalami o també l’himeneu són poemes clàssics que es cantaven amb motiu de noces o casaments. L’etimologia de l’epitalami fa referència al “tàlem” nupcial, és a dir, al “llit”. En canvi, l’himeneu és una celebració de la virginitat. Tant un com l’altre poema es cantaven o recitaven en la processó que els noviis feien entre la festa i la cambra nupcial. Avui les coses han canviat i és per això que Josep Lluís Aguiló no ha volgut anomenar amb cap d’aquests dos noms el seu “Poema nupcial”. Aguiló, poeta de la ciutat de Barcelona des que va guanyar el premi dels Jocs Florals amb Llunari, va voler exercir aquest càrrec “fent feina” per l’Ajuntament. Així, el poeta manacorí oferí a l’Ajuntament de Barcelona la possibilitat de crear un poema que pogués ser llegit als qui contraguessin matrimoni en la “casa de la vila” barcelonina. Aguiló explica que la idea és que “el poema sigui una eina que pugui ser utilitzada per un oficiant que el pugui recitar durant la cerimònia, fins i tot com a formulari per certificar el casament”. El poeta aclareix també que els indispensables són els sis versos finals. En aquest sentit cal especificar que el poema està compost per sis quartets i un dístic final.

En aquesta ocasió, però, Aguiló defuig l’ironia que tant caracteritza la seva poesia i assumeix un to solemne més d’acord amb l’ocasió per a la qual ha estat pensat. “És un dels moments més solemnes de la vida”, diu Aguiló, que afegeix que “ha estat el poema més difícil de tots els que he fet”.

Els qui vulguin llegir el poema el trobaran a la segona edició de Llunari, el poemari guanyador dels Jocs Florals de l’any passat. A més, però, Josep Lluís Aguiló explica que “l’Ajuntament de Barcelona ha fet una edició també només amb el poema  per  regalar a la gent que es casi allà”.

Aguiló justifica la seva proposta emparant-se en “la fredor del codi civil, perquè fins ara els casaments civils se celebraven només llegint en veu alta l’apartat del codi civil que estableix la unió matrimonial entre dues persones. Jol’únic que he intentat ha estat facilitar-los la feina”. I ben segur que ho ha aconseguit perquè ja el batle de Lloseta i un regidor d’Inca li han demanat aquests versos per celebrar casaments als seus respectius ajuntaments.

La feina d’Aguiló com a poeta de Barcelona, però, no s’acaba aquí. El versador manacorí també ha compost una crida de carnaval que va recitar, desfressat i enfilat, per encetar les festes de carnestoltes d’enguany. Una altra de les composicions que ha elaborat Aguiló ha estat la que ha glossat els 150 anys dels Jocs Floralsde Barcelona, on, ara sí, traspua la ironia aguiloniana.

D’altra banda, aquesta setmana és a punt de sortir al carrer un nou número del “Tasta’m”, unes petites antologies literàries que es distribueixen entre els usuaris dels diferents mitjans de transport públics. En aquesta ocasió, el poeta antologat és Josep Lluís Aguiló.

Siste viator

Atura’t caminant

El dissabte a la tarda, al poble d’Andratx, al Castell de Son Mas, dèiem adéu a Baltasar Porcel.

Pels que no són illencs és difícil d’entendre que Andratx, per un manacorí, està casi més lluny de casa que Barcelona o Madrid; jo, en quaranta dos anys de vida, només hi havia estat per anar a casa seva o per trobar-me amb ell.

Ara hi havia tornat per dar-li l’últim adéu.

A les set del capvespre, al pati de Son Mas, sota el sol final de la tarda que ens calcigava el clatell, escoltàrem el cant de la Sibil·la i també com la seva família i persones molt properes a ell ens llegien fragments selectes de la seva obra. Tenia a Sebastià Alzamora a la meva dreta, esperant el seu torn per sortir a llegir un fragment de “Les primaveres i les tardors” i dues fileres més endavant a Pere Joan Martorell. Em vaig posar a recordar que feia un any, el Juliol del 2008, Baltasar ens havia convidat a dinar als tres a un restaurant del Port d’Andratx. Després del dinar de peix a l’espatlla, que es va entestar en pagar, i d’una llarga sobretaula de la que recordo que em vaig aixecar amb moltes ganes de posar-me a escriure, l’acompanyava a casa seva amb un cotxe que feia poc que tenia.

Jo el provava d’ impressionar amb una conducció molt més arriscada de la que és habitual en mi i apurava un poc  massa les corbes de la carretera d’Andratx a Sant Telm, una estreta cinta d’asfalt guarnida amb pins i oliveres i amb les vores envaïdes d’ullastres salvatges, amb posat (fals) de pilot expert.   Ell,  que ja havia conduit un automòbil de la mateixa marca durant anys, em comminava, amb posat d’avi preocupat, a que anés alerta, que ens mataríem i em contava, divertit, que degut a aquesta adquisició la meva reputació corria perill ja que, per Barcelona, n’hi havia hagut que havien fet articles als diaris explicant que ell era una mala persona utilitzant com a argument principal la marca d’aquest cotxe.

Anàvem descapotats contra el sol violent del juliol de Mallorca i, pel camí, m’anava contant com un escriptor bastant conegut, feia anys, s’havia entestat, infructuosament, en convèncer-lo de fer una festa a la seva piscina i convidar-hi unes al·lotes que ell coneixia. Baltasar em deia estranyat i alegre “I perquè havia d’omplir jo sa meva piscina de putes?”

També el recordo a Frankfurt, arribant al pavelló català amb l’Emili Rosales, el seu editor. El Sebastià Alzamora i jo, que rondàvem per allà devora, intentàrem fer-li l’abús per la seva renovada i insultant mata de cabells després d’un breu període d’alopècia causada pel tractament que havia seguit pel càncer. Ell, que havia de fer el discurs de clausura de la fira, s’ho passà d’allò més bé explicant-nos que era normal que el Sebastià i jo fóssim calbs perquè, segons la seva lògica incontestable, ja es veia que nosaltres érem un absolut desastre.

Baltasar Porcel sempre es va portar amb mi amb una gran generositat. Jo l’havia admirat sempre com a un escriptor lúcid i feiner que havia treballat per aconseguir els seus objectius contra tot el que fos necessari i que, a més, havia lluitat per difondre una imatge dels mallorquins molt més real que les bajanades que escampen alguns pretesos “entesos” que encara qualifiquen com a inofensiva calma el que no és més que la nostra perillosa contenció.

Estic convençut de que va ser un gran escriptor i un home conseqüent amb les seves idees. Va utilitzar el poder al qual va tenir accés per intentar transformar el món segons la visió que ell en tenia i mai va estar empegueït de fer la seva santa voluntat. Baltasar creia que el món començava i acabava en ell però això no li va impedir ser generós i respectuós amb la gent que ell considerava que s’ho mereixia.

Fa poc, aquí mateix, us deia que tots nosaltres som la suma dels nostres morts. Estic orgullós d’haver tractat Baltasar Porcel: Un escriptor; un home sòlid, amb columna vertebral.

Sit tibi terra levis

Sobre Llunari – El Punt 19-I-2009

Josep Lluís Aguiló, poeta premiat

Alfredo Gavin

Els Jocs Florals de Barcelona es van instaurar pels anys de la Renaixença amb la idea de donar vida a una literatura catalana que era més morta que viva. Aquesta ben estimada intenció no va evitar que l’adjectiu floralesc fos sinònim de versos banals, decoratius, lamentables. Ja se sap que la poesia s’avé poc, gairebé gens, amb el voluntarisme.

Si aquest menyspreu continua viu és per la inflació degradant de Jocs Florals que per amor maten allò mateix que volen salvar. Una aparent contradicció que ens endinsaria en jardins massa espinosos per aquest article. També per pura inèrcia, ja que, de tant en tant, els Jocs Florals de Barcelona, donen llum a algun llibre digne de memòria. És el cas de Llunari, l’últim premi de 2008 del poeta Josep Lluís Aguiló. La poesia no només té a veure amb les peles, els «calés» –com va dir Pere Rovira en la presentació del llibre–, sinó també amb les modes. Els poetes acostumen a ser massa imitatius i són pocs els que es deslliuren dels corrents imperants per llevar el seu propi camí. I aquesta em sembla la primera virtut de Josep Lluís Aguiló.

Abunda la poesia de referències memorístiques, una poesia sentimental i emotiva. No som menys propensos a una poesia que esdevé de la consciència, una poesia reflexiva, moral, clàssica. Però és molt poc comuna, per aquests indrets, una poesia que brolla de la imaginació. Aquest últim és el sender que ens obre Llunari. Una poesia de contrastos com els llums i les ombres d’un escenari de titelles on es representa una faula, on la realitat i les aparences dibuixen un barroquisme de fantasia continguda. Una actitud juganera d’ensenyar i amagar. Sempre amb una forma continguda, mai delirant. Aquest matís conceptista converteix el joc de fer versos en un joc seriós, intel·ligent i incisiu. Els objectes són i no són. Són el que semblen a primer cop d’ull i són també allò que la imaginació fabrica amb intenció de veure més enllà. Un més enllà d’un més aquí. Perquè aquesta poesia, que podria córrer el risc de caure en l’artifici dels mals imitadors de Borges, té la virtut d’estar arrelada a la pròpia comunitat del poeta menorquí, a l’imaginari de la fascinació illenca. (Algun dia algun entès ens podria explicar per què les Illes Balears donen tants i tan bons poetes.)

Llunari conté una poesia de vocació antidogmàtica. Tan allunyada de la truculència patètica com de la ximpleria de l’experiència. Els poemes són un petit món on es troben dues forces, la innocència i la perversió que lluiten com lluiten els petits tigres, no per contradicció existencial, o per fer-se mal, sinó com un entrenament, una preparació per ser més hàbils, en aquest cas, per ser més lliures i encertats. El lúdic com una preparació per a ser més lúcids. Combat i aliança, quan no esgarrapa la raó, esgarrapa l’ humor.

Un joc de plaers lingüístics que destil·la una atmosfera benestant, un aire subtil que planeja amablement per damunt del sentiment empantanat de tanta poesia egòlatra. La poesia d’Aguiló és el fruit d’una imaginació rica i ben ventada, és com una treva en què la felicitat és possible, dignament possible.

Llunari és un llibre que ha guanyat uns jocs florals, però no és ni de bon tros gens floralesc.

Sobre Llunari – Diari de Balears 2-XII-2008

La força d’una parenta rica cínica

Bartomeu Fiol

Per circumstàncies que caldria esbrinar –una podria esser l’absència entre nosaltres del post noucentisme que s’ha perllongat tant en l’àmbit metropolità–, crec que estam assistint a Cavorques a una potent renovació del conreu de la parenta pobra/rica. Una bona rova d’això seria la recent aparició de Llunari, de Josep Lluís Aguiló, que ha merescut el Premi Jocs Florals de Barcelona 2008.

L’Alcover-Moll defineix cínic –a part de com a propi d’una determinada escola– amb aquestes paraules: “que, impúdicament fa gala de no creure en la rectitud i sinceritat morals”; la segona accepció que trobam al DIEC és gairebé coincident mot per mot: “que, impúdicament, fa gala de menysprear els valors morals”.

Servidor, quan en el títol d’aquest article parl d’una parenta rica cínica no pens en cap mena de cosa impúdica ni en cap pretensió de fer gala de res. Simplement, em referesc a la desconfiança radical que, en definitiva, hi ha darrere tot capteniment cínic; a la manca de credulitat, a l’escepticisme davant certes actituds que cal considerar ingènues per idealistes, a un cert pessimisme més que justificable, etc. En definitiva, un cinisme d’allò més realista que pot manifestar-se amb la tallant afirmació que les coses són com són i no com voldríem. Josep Maria Llompart era perfectament conscient d’aquesta antinòmia cinis- me-idealisme quan va encunyar l’enunciat “sermonadors il·lusos”. Tothom estarà d’acord que Josep Lluís Aguiló no ha estat mai cap sermonador il·lús. I una de les primeres coses que podem dir de Llunari és que és un text perfectament coherent amb la seva obra anterior. Si bé tampoc ens hem de torbar més a assenyalar que formalment la supera i ens encoratja decididament a posar les millor esperances en les seves contribucions futures.

Perquè Josep Lluís Aguiló és un practicant rigorós de la parenta rica amb el cap molt ben organitzat i amb un domini de la llengua exemplar. Quant als resultats concrets, cal destacar tota una sèrie de poemes i versos esplèndits com A cara o creu (“Sé que la cara és l’espai per a la màscara; la creu és el signe del laberint”); Els Justs (“Els illencs sabem bé que mai no es podrà / confiar en la solidesa dels homes / i que si hem de posar el nostre destí / en mans d’altri, perquè així són les normes, / confiarem abans en l’or trencat / que en la pretesa integritat dels justs”); He perdut alguns versos (“El pitjor és que sóc cons- cient / que els versos fugitius / se’n van a un poema que rellegeixo / sovint al mig de la nit, i que no puc recordar / quan em treu del llit, amb la llum de l’alba, / la bota de ferro del dia”); Tumbelweed, que ens parla de tres cowboys de pel·lícula i que acaba informant-nos que “un d’ells morirà d’aquí a uns instants / però jo no m’havia sentit mai / la meitat de viu de com em sent ara”); i, finalment, Waterloo, un cruel i descarnat Waterloo escolar (“Aprenguérem que podíem / guanyar qualque batalla, però que la guerra / estava perduda perquè Déu sempre / fa vèncer el bàndol que té més canons”).

I encara no puc deixar d’esmentar dos versos solts que poden representar o extractar la totalitat  del llibre: “La metàstasi de l’apocalipsi” i “Tot té el seu preu ocult. No hi ha regals”.•

Poesia de franc; Tasta el Llunari

Més de 150.000 tasts a la teva disposició

Llunari s’està distribuint als expositors del Tasta’m aquesta setmana a Catalunya i la que ve a les Balears. El podreu trobar als llocs següents:

35 línies d’autobús de TMB i Tugsal: Barcelona, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Montgat i Tiana.

60 estacions del Metro de Barcelona de les línies L1, L2, L3, L4, L5 i L11.

Trambaix i Trambesòs.

18 estacions de Ferrocarrils de Catalunya: Barcelona (8), Sant Cugat, Rubí, Terrassa-Rambla, Sabadell-Rambla, l’Hospitalet de Llobregat (2), Sant Boi de Llobregat, Martorell central, Igualada i Manresa Baixador.

22 estacions i parades d’autobús: Balaguer, Caldes de Montbui, Camprodon, Granollers, la Seu d’Urgell, Manresa, Olot, Palafrugell, Platja d’Aro, Roses, Sabadell, Sant Feliu de Guíxols, Terrassa, Tortosa, Vic, Vilafranca del Penedès, Cadaqués, Palamós, Banyoles, Bordils, Flaçà i Lleida (oficina d’atenció al client de l’ATM).

35 estacions de Renfe i Adif: Barcelona (7), Girona, Figueres, Ripoll, Camp de Tarragona, Tarragona, Salou, Tortosa, Reus, Lleida Pirineus, Mataró, Badalona, Premià de Mar, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Gavà, Mollet Sant Fost, Granollers, Vic, La Garriga, Vilafranca del Penedès, Martorell, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Cornellà de Llobregat, L’Hospitalet de Llobregat, Cerdanyola del Vallès, Sabadell Centre i Terrassa.

A les Illes Balears, els opuscles es distribuiran a través de dispensadors a les estacions de tren d’Inca, de Manacor i a l’estació intermodal de Palma (a la sortida del tren i a la sortida del metro).

A part d’aquests llocs el distribueix també AENA i RENFE

Recordem Gabriel Galmés

 

Dia 16 de Juny, fa dos dies, va fer vuit anys de la mort als trenta nou anys de l’escriptor Gabriel Galmés.

Supòs que, al cap i a la fi, nosaltres som, en gran part, la suma dels nostres morts. Gabriel Galmés va ser un dels meus primers morts; potser el més important. Tal vegada, en el seu traspàs, va ser la primera vegada que vaig adonar-me que la malaltia i la mort no eren uns processos que pertanyien en exclusiva a unes generacions determinades. La mort de Gabriel ens va demostrar, a nosaltres que ens creiem invulnerables, que el talent i la bondat no eren cap garantia contra l’atzar i la destrucció.

Ara és un gran moment per, si no ho heu fet,  llegir els seus llibres. Parfait Amour, El rei de la casa, La vida perdurable, El rei de la selva o Una cara manllevada són joies de la literatura catalana que, si les llegiu, us faran riure i plorar, us commouran i us canviaran i, sobretot, estic segur que us faran feliços.

Vaig escriure aquesta Elegia, una villanelle, als tres anys de la seva mort i vol parlar dels efectes i les conseqüències de la mort d’un creador.

 

Elegia

en la mort de Gabriel Galmés

 

La llum s’ha apagat. S’ha tancat la porta.

Que el caliu es colgui en la cendra airada.

Extingiu la flama, la veu és morta.

 

Que s’assequi la llengua; com l’escorça.

Que un silenci espès lacri aquesta errada.

La llum s’ha apagat. S’ha tancat la porta.

 

Tancau el tall que el ganivet suporta.

Que el mànec calmi la seva alenada.

Extingiu la flama, la veu és morta.

 

Fermau amb pany la cadena més forta.

Deixau al calaix la clau enterrada.

La llum s’ha apagat. S’ha tancat la porta.

 

Llençau al pou el cubell i la corda.

Escampau vidres sobre la teulada.

Extingiu la flama, la veu és morta.

 

Que el record us deixi la cara absorta.

Clavau el trinxet a la mà endolada.

La llum s’ha apagat. S’ha tancat la porta.

Extingiu la flama, la veu és morta.

 

La Biblioteca Secreta, 2004

 

Sobre Llunari – Libros Comentados – Diari de Menorca 11-II-2009

Un passeig pels laberints de la poesia

Lluís Vergés

Josep Lluís Aguiló (Manacor, 1967) és un poeta que ja ha guanyat darrerament dos premis importants. El seu llibre ‘Monstres’ va rebre el Premi Ciutat de Palma Joan Alcover 2004 i el Premi de la Crítica 2006. Ara amb ‘Llunari’, el cinquè poemari que publica, ha guanyat el Premi Jocs Florals de Barcelona 2008.

La introducció del seu darrer llibre de poemes és una pàgina amb les definicions a la paraula ‘llunari’ recollides pel Diccionari Català-Valencià-Balear d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll. Aquestes entrades ens donen pistes del que vindrà a continuació. Llunari és, d’acord amb el diccionari, el calendari en el que s‘indiquen les llunacions. En segon lloc és un llibre màgic, on diuen que es poden llegir les prediccions de tot el que ha de succeir, i llegint-lo capgirat es pot fer sortir el dimoni i altres obres de bruixeria. El darrer significat és la taqueta blanca que es produeix dins l’ungla i que antigament se’ls hi deia als al·lots que cada una d’aquestes taques indicava una mentida que havien dita.

Cal, doncs, entrar en el llibre amb l’ànim d’arribar a un lloc on tot és possible i on la màgia de la paraula poètica ens fa viure en un univers en el que hi trobem vaixells navegant a tota vela pel Carib, guardians de la frontera que esperen l’enemic, homes justos o les rompents de l’infinit, entre d’altres realitats perdudes per les estrofes d’Aguiló. Es tracta d’un univers que vol evocar d’alguna manera les antigues Rondaies Mallorquines però vistes des de la contemporaneïtat.

Per donar el primer pas a ‘Llunari’ ens espera tot un laberint i les seves normes. Deixem al poeta que sigui ell qui en les descrigui: “He escrit dues normes dels laberints/ als marges estrets del llibre del temps./ La primera és que els seus túnels estiguin/ fets de la pedra gastada del dies/ i coberts amb la volta de les nits./ La segona és que l’arquitecte etern/ faci que els senders clars, inevitables,/ els que ens facin anar més lluny del centre,/ tinguin el paviment de fosc desig”.

Mai deixarem del tot els laberint de poemes, paraules i sentits perquè més tard trobem un nou poema en què ens parla dels paràsits d’aquest espai laberíntic que estimen “la sang seca de les parets, les taques grogues dels llençols, els cruis del sostre i els racons amb teranyines”.

Pel dèdal d’aquest llibre s’hi borinen fades i cowboys, nenes  de set anys, cases a la platja, antigues tradicions  jueves i islàmiques i fins i tots versos perduts, a més d’una sèrie de tres Packards d‘època, cosa que li escau molt a un poeta que és també empresari i col·leccionista de cotxes.

El llenguatge és més planer i transparent que el de ‘Monstres, com va dir el propi autor a la presentació de ‘Llunari’ a Barcelona. Els diferents poemes són independents en la temàtica però unitaris en l’estil.

En el poema titulat ‘Lector’, Aguiló ens revela el procediment per obrir-nos la casa del poema, fer-nos entrar i que ens posem còmodes i seure’ns a la butaca a la segona estrofa. Així els versos ens portaran un cafè, calent i dolç perquè al final d’aquest ‘Llunari’ sapiguem que el que s’amaga rere de les seves paraules és o una carta d’amor o un punyal.