D. Sam Abrams
Llunari, de Josep lluís Aguiló, va significar un important punt d’inflexió en la seva trajectòria com a poeta. Llunari és un llibre frontissa que tanca un període a l’obra de l’autor i n’obre un altre. Tanca l’època d’aprenentatge amb llibres com ara La biblioteca secreta, Estació d’ombres i Monstres i enceta la plena maduresa del nostre poeta, Llunari és un llibre que aconsegueix una cosa molt difícil i necessària a la poesia catalana actual: redefinir i rellançar el realisme líric. Aguiló evita els dos extrems que atenallen el realisme líric dels darrers anys que són el sentimentalisme i el fatalisme. I en lloc del sentimentalisme i el fatalisme Aguiló ens proposa un realisme de gran angular que evoca i recull tota l’experiència humana. Aguiló no tem la vida i no es refugia en actituds que l’allunyen de la vida. Aguiló mira la vida fit a fit, amb autenticitat, rigor i passió i després ens explica en versos memorabilíssims tot allò que ha vist. Aguiló ens retrata.
3 desembre 2009 a les 10:28 |
D’acord amb que la poesia catalana ja en té prou del sentimentalisme i el fatalisme i que Aguiló pot redefinir i rellançar el realisme líric.
A partir d’aqui hi ha molt camí per fer en aquesta direcció perquè Aguiló recull una part de l’experiència humana, però ara falta l’experiència de dones en el realisme líric i aquest és un camp immens, que no s’ha pas visualitzat en les darreres publicacions i premis