Entrevista publicada a l’Espira, Suplement Cultural del Diari de Balears

 

imatgeespira

Josep Lluís Aguiló (Manacor, 1967) va guanyar amb el seu nou llibre, Llunari (editat per Proa), el Premi Jocs Florals de Barcelona 2008.

Quines semblances i quines diferències presenta Llunari respecte dels teus llibres anteriors?

Per a mi aquest és un llibre que continua la línia oberta per La biblioteca secreta, que era el darrer que havia escrit tot i que, per circumstàncies, va ser el primer que vaig publicar després de devuit anys de silenci. Si a Monstres, el meu llibre de més èxit, sobretot em vaig proposar de fer un llibre unitari, com qui fa una exhibició de musculatura, agafant un tema i intentant tractar-ne tots els aspectes fins a exhaurir-los, amb La biblioteca secreta primer i ara amb Llunari he anat pel camí dels poemes individuals, autònoms, que tenen un principi i un final i no necessiten d’altres poemes perquè els lectors en puguin completar el sentit.

De totes maneres, Llunari també una certa unitat, potser no és una unitat temàtica, però sí d’atmosfera, de to…

Els poemes parlen de coses de les quals només se’n pot parlar fent-ne poemes. És a dir: tot el que pot esser dit en una carta, per telèfon, amb un fax, parlant amb la dona que estimes, no és material poètic. Evidentment, durant el període d’escriptura d’un llibre t’obsedeixen tota una sèrie de coses que només poden ser expressades o reflectides amb un poema, i això és el que dóna una unitat al llibre. De totes maneres, cada poema està concebut i escrit perquè pugui ser llegit individualment.

Quins són els temes o les obsessions recurrents d’aquest llibre?

Aquesta pregunta és molt difícil de respondre. O bé és molt fàcil. Les obsessions o els temes principals d’aquest llibre són la mort, la vida, l’amor. La pura existència. Cada poema de Llunari gira al voltant d’una obsessió, que jo, escrivint, intent investigar i aclarir per a mi mateix i per als altres.

A què et refereixes?

Jo crec en la poesia com a eina de coneixement. Hi ha un poema, que es titula Els Impactes Mínims, que tracta sobre la mort i l’amor, sobre l’impacte que produïm nosaltres mateixos sobre el món, sobre el canvi que produeix l’amor en la gent…

El llibre té un cert aire de màgia antiga, també.

A mi m’interessava el plantejament màgic perquè, en el fons, els llibres de màgia, normalment, eren llibres de remeis, calendaris de llunacions, en els quals s’explicava a la gent quan havien de sembrar i fer la collita i etcètera. És a dir: eren llibres que tenien una utilitat pràctica. I jo crec que els llibres de poesia tenen aquella mateixa utilitat pràctica que els llunaris. Encara que la gent que habitualment no en llegeix es pensa que la poesia és una cosa per a experts o per a iniciats.

Llunari també té un aire com a profètic.

Sí. Perquè aquells que posseïen un llibre de màgia se suposa que podien endevinar el futur. I, a la fi, els poetes, què feim més que provar d’endevinar el futur, o el present, o d’endevinar qualque cosa que no es veu? Per tot això em va interessar utilitzar una imatgeria i una atmosfera i un to que remetessin a un ambient de màgia.

Realment hi creus en aquest esperit profètic de la poesia?

Jo crec que la poesia serveix per conèixer-nos i per conèixer el món. La filosofia és la gran ciència, i la poesia crec que és una aproximació intuïtiva a la veritat, o a una certa veritat. Encara que la meva poesia és molt racional. A mi, la irracionalitat no m’interessa. En la meva obra, vull dir. En la d’altres, sí que m’interessa, i molt.

Alguns dels poemes són molt discursius. Això vol dir que neixen d’una idea clara, que van molt orientats ja d’entrada?

Sí. Cada poema meu està molt meditat. Quan el don per enllestit, l’he refet i repensat molt, moltíssim, fins i tot he provat de tenir presents tots els vessants del tema que hi tract. I únicament quan ja sé tot el que m’interessa dir sobre aquell tema, escrit pròpiament el poema. Això fa que un mateix poema tengui versions que no tenen res a veure. Potser un poema va començar sent en vers lliure, potser després va passar a estar format per decasíl·labs, potser després es va convertir en un sonet i potser finalment va tornar a ser en vers lliure. El poema és una estructura que jo bastesc com si fos una casa, i vaig mirant i pensant i decidint si vull que tengui dos o tres o quatre pisos, dues o tres portes, set o deu finestres… Amb això et vull dir que cada poema és un exercici total de racionalitat.

La discursivitat dels poemes et permet fer-los més clars, no?

Sí, però també em permet fer que el llibre tingui una lectura molt fluïda. Molta de gent m’explica que el vers li trenca la seva capacitat lectora, aleshores a mi m’interessava que els versos d’aquests poemes fossin molt fluids, però que hi hagués el mínim d’encavallaments, inclús que es poguessin llegir com si fossin prosa, però que així i tot, per descomptat, mantinguessin un clar sentit poètic.

Per escriure poesia, llegir prosa t’és tan útil com llegir poesia?

La prosa m’és molt útil per saber què m’interessa fer i què no. Quant a estil literari, vull dir. Moltes vegades, quan llegesc novel·les, trob un vers aquí i un altre vers allà, i pens: mira, ara aquest senyor ha fet un vers extraordinari i no se n’ha temut. En tot cas, llegir prosa m’és molt útil a l’hora de fer poesia.

Ja ho recomanava en Pound, això.

Exactament. Un dels consells que donava en Pound als poetes joves era que llegissin bona prosa.

Entrevista: Pere Antoni Pons

Foto: Serge Cases

 

Versió original en PDF

 


 

Anuncis

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: