Sobre Llunari – Tendències – El Mundo 28-XI-08

       

Una carta d’amor i un punyal JORDI LLAVINA
         

Almenys tres poemes d’aquest llibre reflexionen sobre l’escriptura de poesia. En el titulat Lector, Aguiló ens presenta les parts d’un poema com si ens convidés a passar a veure el piset. Presentació, nus i desenllaç. Pel que fa a la conclusió, llegim: «per fi, intueixes que tothom / ja sap si la mà que amaga a l’esquena / porta una carta d’amor / o un punyal». Hi ha molt de punyal, en els seus versos, però en la feliç consecució del poema sembla com si el punyal ens arribés embolicat amb paper de regal, que no és altra cosa que una carta d’amor. Aguiló construeix molt bé els seus poemes, i a més ho fa amb una dicció ben singular, del tot original -si més no en el context català-, entre narrativa i sentenciosa. «Poesia / només és el que restarà en nosaltres / molt després d’oblidar aquest poema». Aquí n’hi ha molta, de poesia, profusament representada.

 

El manacorí recorda els grans poetes de la civilització occidental, els pioners (Kavafis, Eliot, Pessoa), quan es refereix a les lluites entre la civilització i la barbàrie, quan es proposa de fer-nos veure la duplicitat de l’ésser -quin magnífic poema, el que du per títol Tumbleweed!- o la multiplicitat de les peces que componen el jo -amb l’artista del mal d’Una Temporada a l’Infern-.Llunari s’assembla més a La biblioteca secreta (2004) que no pas a Monstres (2005), que partint de la idea de monstre (la seva gènesi, la seva representació) tenia un to més homogeni.Per mi, Llunari és, fins al moment, el millor llibre d’Aguiló, el més rotund. Alguns dels poemes mostren allò memorable que no contradiu pas la fórmula citada més amunt: allò que n’acabarem recordant sovint serà inextricablement el que els poemes tenen de poesia.

 

Per exemple, el que he esmentat més amunt, Tumbleweed, en què el poeta es permet un joc amb els pronoms personals que, al final, capgira la percepció del poema. En temps de pirates a les costes de Somàlia -de pirates desnerits però temibles-, La Roca Negra resulta un poema oportú: el pirata no pot defugir l’encontre amb el temps i, finalment, amb la mort. He Perdut Alguns Versos -el lector apreciarà que Aguiló segueix l’enunciació majúscula pròpia dels anglosaxons- torna al tema de l’escriptura: els millors versos són els que no hem arribat a escriure però que, tot i això, han sigut entrellucats un instant per la nostra consciència.

 

Aguiló no és justament un poeta musical, però els seus textos constitueixen petits sistemes precisos. El que compta, explica el poeta, és l’instant en què la moneda «gira / sobre el seu perfil», no pas si surt cara o creu. Es una poesia intel·lectual, però no pas fosca; profunda, gens decorativa: a fe que s’agraeix.Alguns dels poemes més breus, gairebé epigrames cruels (Estàtica o Les Metàfores de la Nostra Edat), limiten amb alguns dels versos descarnats de Monstres. Tres Packards treu partit d’una de les aficions del poeta i contribueix a relaxar la tensió del llibre.Les Normes de la Mar és un dels meus preferits: el protagonista del poema i son germà desencrosten la fusta d’una barca de tota la brutícia acumulada -cal passar el ganivet perquè l’essència de les coses pugui tornar a refulgir-. Minerals és una peça antològica: la nena del poema (la filla del protagonista) coneix el nom tècnic de cada pedra, com coneix també les il·limitades possibilitats de la ficció. I Genius Locii és, potser, la composició més fascinant d’un llibre que té, com es pot veure, poemes d’una estatura admirable: l’altre, que sovint s’amaga o es deixa veure poc, apareix de cop amb tota la cruesa: «intentaràs esgarrapar-me / la cara amb els teus bells dits d’esquelet, / esmolats i erms d’anells».

 

Llunari és un gran llibre, ple de moments feliços. Seguint el símil del poema Lector, podríem dir que sembla una casa plena de racons. Com les grans mansions, alberga les ombres dels morts i tot de clarobscurs dels vius. L’art de la matisació, el de l’observació penetrant, hi han trobat el motllo formal adequat.Són, molt sovint, poemes memorables, impressionants, gens sensacionalistes, gens esteticistes. El punyal i una carta d’amor, fets matèria indestriable.

 

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: