‘Es pot fer poesia de qualsevol cosa. La dificultat és fer-la bona’

Matilde Alsina

 

llunari

 

No pas per la poca disponibilitat de Josep Lluís Aguiló sinó perquè una servidora encara no té el do de la ubiqüitat, hi hem tingut una xerrada a tranques i barranques (i no, no són les formigues d’en Pablo Motos) just uns minuts abans de la presentació de Llunari, el poemari amb què ha guanyat els Jocs Florals 2008 i s’ha convertit en Poeta de la Ciutat.

Ha començat amb una declaració de principis -“Llegir poesia ha de ser una experiència gratificant per al lector, per això, des del meu punt de vista, un poemari ha de tenir molta varietat temàtica”- i ha continuat explicant que cap dels poemes que componen el llibre necessita els altres. Que es poden llegir de manera independent.

I en podem donar fe: protagonitzats per contrabandistes, cow-boys, soldats, o coses tan poc glamuroses com els sistemes de manteniment d’un vaixell de fusta, els poemes de Llunari són ben variats, en la temàtica i en la veu.

Els “grans temes” hi conviuen harmònicament amb senzills moments d’intimitat (Amiga), petites accions quotidianes (Minerals) o versos d’una contundència brutal (Estàtica).

 

Llibre de màgia

 

Tots enfilats per un poeta que no vol ser ni la cara ni la creu de la moneda, sinó el cantell, en un llibre que ha titulat Llunari perquè “en la tradició mallorquina, és un llibre de màgia que serveix per predir el futur i, si el llegeixes a l’inrevès, invoques el dimoni”.

Encara que després digui que “la força de la poesia permet transformar-nos: fer sortir el dimoni, o l’àngel, que portem dins”, això de fer sortir en Banyeta, no sé, no sé.

Vol dir que no serà perillós llegir el seu llibre? “En un cas així, potser seria adecuat recomanar que no es llegeixi sense la supervisió d’un adult”, bromeja Aguiló.

El poeta a més ens explica que, a Mallorca, també es diuen llunaris de les taques blanques que els surten als nens sota les ungles. I que, com que cada taca vol dir una mentida, aquesta altra acepció li ha anat la mar de bé perquè -i ho diu ell, que consti- “el  poeta és un fingidor”.

 

18 anys per aprendre l’ofici

 

Llunari segueix la línia de Biblioteca secreta (2004), poemari publicat abans de Monstres (2005 i Premio Nacional de la Crítica al millor llibre de poemes en català), però escrit després (eing?)

“Entre el primer llibre que vaig publicar, Cants d’arjau i el segon, Biblioteca secreta, van passar 18 anys, durant els quals vaig intentar aprendre l’ofici. Així, em vaig trobar amb tres llibres a les mans, dos publicats el 2004 i l’altre un any més tard. El que ara presento el vaig començar a escriure a l’estiu de 2004″.

Carai, sí que és difícil escriure poesia. Divuit anys entre un llibre i l’altre, quatre anys des que comença a escriure Llunari fins que el publica. Això i les sempre baixes xifres de vendes dels llibres de poesia desanimaran més d’un!

“No -contesta, ràpid com un dels cow-boys del seu poema Tumbleweed-, jo vaig trigar tant de temps perquè volia sortir quan tingués un domini, quan estigués molt segur. Perquè una de les coses que no vull és fer perdre temps a la gent. No volia fer llibres que passessin desapercebuts”.

És d’agrair, aquesta actitud de treball i qualitat ara que qualsevol amb un processador de textos (i un corrector ortogràfic, sobretot no ens el deixem) pot inundar les llibreries amb productes d’una qualitat més que dubtosa.

Alguns dels poemes de Llunari tenen una ferma estructura narrativa. Expliquen històries (tots els poemes ho fan, no? Bé, se suposa que parlen més aviat dels sentiments dels que viuen les històries, però d’això ja en parlarem més avall).

 

De tot es pot fer poesia

 

Per això li hem preguntat si no s’ha sentit mai temptat per la narrativa, per fer el salt a la novel·la: “fins ara per a tot el que he volgut explicar m’ha bastat la poesia”. Perquè, al cap i a la fi, “tot pot ser explicat. Es pot fer poesia de qualsevol cosa. La dificultat és fer-la bona” (Ai, sàvies paraules!)

“Hi ha temes en què això és molt difícil -ens confessa a continuació Aguiló-. No perquè la poesia no ho permeti, sinó perquè jo no sento que tingui prou domini per parlar de temes com el maltractament dels infants o la destrucció de la innocència”.

Un altre tema espinós per al poeta mallorquí és el de la droga, “perquè sóc d’una generació que tots hem perdut algú per culpa de la droga”. Tot i això, s’ha atrevit a tractar-lo al poema Genius Locii.

 

Innovació poètica

 

No podem deixar escapar el poeta fins a la taula on l’esperen per fer la presentació sense arrencar-li unes paraules sobre la situació formal de la poesia.

En aquests temps en què tants s’omplen la boca parlant de les formes d’experimentació en la novel·la -com ara la ficcionalització del jo, que es veu que si no la practiques, estàs més antiquat que un estrenyecaps- és obligat preguntar si la poesia també viu un procés d’innovació o encara estem en l’estadi de la lira i la persecució indiscriminada de la musa.

“M’alegra que em faci aquesta pregunta -comença Aguiló amb l’expressió de satisfacció d’algú que fa anys que sospira poder dir aquesta frase i ara li han donat motius- perquè ara no hi ha una innovació formal, que és la que es va produir a principis de segle XX. Ara el que viu la poesia és una gran innovació temàtica i d’enfocament. Sortir de la poesia del jo i anar a la del tu i l’ell ha estat el gran salt”.

I de què Aguiló el practica no hi ha dubte. Els protagonistes (i musos) del poema Tres Packards són una cosa tan poc poètica com tres cotxes.

Ep, i no hi ha res que li sembli impossible. Li hem preguntat si es veuría amb cor d’incloure en un vers una paraula llarga, tècnica, freda i difícil de pronunciar i encara més de rimar com “esternocleidomastoideo” i ens ha dit que sí.

Això si li queda temps perquè, noi, ser Poeta de la Ciutat porta molta feina.

Entre bolos, confecció d’un poema satíric per al Carnaval, un altre perquè es pugui llegir en els casaments que se celebrin a la Casa Gran i el poema especial per commemorar els 150 anys de la restauració dels Jocs Florals de Barcelona, Josep Lluís Aguiló ja es pot anar encomanant a les muses.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: