Sobre Llunari – Posdata – Levante 8-V-2009

 

levante llunari

L’Espill màgic de les paraules

J. Ricart

 Amb aquest cinqué poemari, Josep Lluís Aguiló (Manacor, 1967) confirma la seua veu i consolida la seua trajectòria en ser guanyador dels Jocs Florals de la Ciutat Comtal. A diferència del seu darrer treball Monstres, aquests trenta-dos poemes estan escrits i concebuts per llegirlos de manera individual. No es tracta, doncs, d’un text amb una estructura unitària, tot i que manté una mateixa atmosfera, to i estil. Malgrat això, el lector podrà apreciar en els últims títols, una major presència de records i de l’expe-riència personal.

Consultant el diccionari de l’Alcover, trobarem que «llunari», a més de la primera accepció com a tipus de calendari, també pot ser un llibre màgic en el qual podem llegir prediccions. I és que aquest volum està ple de màscares, creus, guardians i pregàries. Una de les imatges recurrents (tan cara als poetes barrocs, i a la par tan borgiana) és la del laberint com a metàfora de confusió i de fuga; i ací com un procediment  per arribar a desentranyar la veritat.

Aquesta poesia està feta d’enginyosos jocs d’espills, on la seua veu es desdobla en altres subjectes com si aquests foren altres heterònims o àlter ego. Aquesta estratègia i alhora estratagema emprada per molts novíssims castellans (Luis Alberto de Cuenca o Villena) ací s’actualitza amb mesura i es despulla de la retòrica i del preciosisme esteticista per adoptar altres perspectives i trobar una compenetració més directa amb el lector. Per aquesta raó, aquestes pàgines estan poblades per uns éssers de faula i fantasia; com els pirates del Carib, el cowboy que sent viu davant del perill, el contrabandista, com a heroi romàntic que cerca la llibertat, el poeta maleït rimbaudià, i fins i tot, fades.

Els temes són elegantment clàssics, els d’ara i de sempre: l’amor, per exemple a Els impactes mínims, on tracta de l’impacte que es produeix en nosaltres i en la resta a partir de la suggestiva imatge d’una pedra llançada contra un estany; el desassossec interior «després del desig/ som anònims com restes d’un naufragi»; problemes socials com la guerra (Els guardians de la Frontera), el materialisme (Els justos) els records de la infantesa associats a la seua illa natal (Tenim una casa a la platja)i, com no podia faltar, una peculiar concepció del seu ofici: «perquè ara saps del cert que poesia/ només és el que restarà en nosaltres/ molt després d’oblidar aquest poema».

La poesia de Josep Lluís Aguiló, a despit del seu distanciament personal, és una original i interessant proposta que no deixarà ningú indiferent. Poemes discursius amb una fluïdesa quasi narrativa, fets d’imatges, anècdotes pretèrites, mirades en espills i màscares, amb un subtil toc d’ironia Una veu feta de mots comuns i allunyada d’exquisides paraules o de la fina orfebreria de les metàfores. Llunari és, doncs, un manual màgic, a manera de mirall que ens invita a conèixer el món, i a (re)conèixer a nosaltres mateixos, a partir d’aquesta aproximació intuïtiva i «especulativa» cap a la veritat que se’ns amaga.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: