Sobre Llunari – Diari de Balears 2-XII-2008

llunari bartomeu fiol

La força d’una parenta rica cínica

Bartomeu Fiol

Per circumstàncies que caldria esbrinar –una podria esser l’absència entre nosaltres del post noucentisme que s’ha perllongat tant en l’àmbit metropolità–, crec que estam assistint a Cavorques a una potent renovació del conreu de la parenta pobra/rica. Una bona rova d’això seria la recent aparició de Llunari, de Josep Lluís Aguiló, que ha merescut el Premi Jocs Florals de Barcelona 2008.

L’Alcover-Moll defineix cínic –a part de com a propi d’una determinada escola– amb aquestes paraules: “que, impúdicament fa gala de no creure en la rectitud i sinceritat morals”; la segona accepció que trobam al DIEC és gairebé coincident mot per mot: “que, impúdicament, fa gala de menysprear els valors morals”.

Servidor, quan en el títol d’aquest article parl d’una parenta rica cínica no pens en cap mena de cosa impúdica ni en cap pretensió de fer gala de res. Simplement, em referesc a la desconfiança radical que, en definitiva, hi ha darrere tot capteniment cínic; a la manca de credulitat, a l’escepticisme davant certes actituds que cal considerar ingènues per idealistes, a un cert pessimisme més que justificable, etc. En definitiva, un cinisme d’allò més realista que pot manifestar-se amb la tallant afirmació que les coses són com són i no com voldríem. Josep Maria Llompart era perfectament conscient d’aquesta antinòmia cinis- me-idealisme quan va encunyar l’enunciat “sermonadors il·lusos”. Tothom estarà d’acord que Josep Lluís Aguiló no ha estat mai cap sermonador il·lús. I una de les primeres coses que podem dir de Llunari és que és un text perfectament coherent amb la seva obra anterior. Si bé tampoc ens hem de torbar més a assenyalar que formalment la supera i ens encoratja decididament a posar les millor esperances en les seves contribucions futures.

Perquè Josep Lluís Aguiló és un practicant rigorós de la parenta rica amb el cap molt ben organitzat i amb un domini de la llengua exemplar. Quant als resultats concrets, cal destacar tota una sèrie de poemes i versos esplèndits com A cara o creu (“Sé que la cara és l’espai per a la màscara; la creu és el signe del laberint”); Els Justs (“Els illencs sabem bé que mai no es podrà / confiar en la solidesa dels homes / i que si hem de posar el nostre destí / en mans d’altri, perquè així són les normes, / confiarem abans en l’or trencat / que en la pretesa integritat dels justs”); He perdut alguns versos (“El pitjor és que sóc cons- cient / que els versos fugitius / se’n van a un poema que rellegeixo / sovint al mig de la nit, i que no puc recordar / quan em treu del llit, amb la llum de l’alba, / la bota de ferro del dia”); Tumbelweed, que ens parla de tres cowboys de pel·lícula i que acaba informant-nos que “un d’ells morirà d’aquí a uns instants / però jo no m’havia sentit mai / la meitat de viu de com em sent ara”); i, finalment, Waterloo, un cruel i descarnat Waterloo escolar (“Aprenguérem que podíem / guanyar qualque batalla, però que la guerra / estava perduda perquè Déu sempre / fa vèncer el bàndol que té més canons”).

I encara no puc deixar d’esmentar dos versos solts que poden representar o extractar la totalitat  del llibre: “La metàstasi de l’apocalipsi” i “Tot té el seu preu ocult. No hi ha regals”.•

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: