Sobre Llunari – Caràcters, Juny 2009, Nº 48

caracters

A Cara o Creu

Isabel Garcia Canet


Llunari, el llibre del manacorí Josep Lluís Aguiló, Premi Jocs Florals de Barcelona 2008, és un compendi de 32 poemes de temàtica ben diversa, i de tons polièdrics: l’il·lusionista infantil, el sentimental adolescent, el bèl·lic, justicier i apologètic de l’edat més madura, dotat d’un iniciàtic tarannà que genuïnament fa arqueologia fetillant la cara oculta del macrocosmos tant màgic com real que ens sosté i habita als humans. Àdhuc que, en determinats poemes, el ressò que ens arriba és patètic i revolucionari, folrat d’ironia, sense ser-hi paradoxal, ja que és el símbol l’intermitent del seu joc si en el paisatge que descriu les atalaies són batalles, déus, política i barbàrie –la indústria del genocidi.

Són els seus personatges soldats als camps de batalla a les acaballes dels segles XIV i XV, que viatgen pels ponts, travessant boscos negres i congosts minerals; deixebles de l’imperi de l’ànima, fades amb arrels de llosa, cowboys, amics, lectors, poetes –invocats i de carn i ossos– filles, veïns i germans (Paràsits-hereus de la deixa dels morts). També són protagonistes els objectes luxosos, i alguns d’imprescindibles per quotidians, que conformen l’hàbitat de la propietat privada de l’autor, esdevenint matèria i turbina poètica: cotxes de col·leccionista «Tres Packards», iots per restaurar ancorats a la remor de l’illa «Les normes de la mar», i «Tenim una casa a la platja», on el jo poètic parla confidencialment de la complicitat familiar: del gaudi i de les incomoditats que suposa tenir una casa al balcó del mirall. Un mirall – llunari, l’ham per empescar-se en la màgia, però també l’espill de l’autoconeixement, de saber quin aire es respira, i cap on es decantarà la moneda en l’aposta. Un poema destacable és «A cara o creu»: «…Cada cop més/ penso que la cara i la creu abasten/ territoris menors dels que cobreixen/ els traçats dels seus noms sobre la pàgina./ Sé que la cara és l’espai per a la màscara;/ la creu és el signe del laberint./ A mi, deixau-me l’espai del cantell/ […] El període etern/on senyoreja la indecisió». I és el llenguatge metafísic l’impulsor de l’esotèric, el que deixa la via oberta a la intuïció: quin serà el camí que finalment haurem de seguir en el laberint (entès com a vida).

L’ésser humà hi rellueix amb dues cares: la creu, que farà brollar de la fam la depredadora bèstia individual, personificada alienament en l’enemic que roman camuflat a la nostra murada, el vigilant perpetu. Una mostra n’és el poema «Els guardians de la frontera», on es dilata la cita de Robert Graves «We, not the city, are the empire’s soul» («Nosaltres, no la ciutat, som l’imperi de l’ànima.»): «Envellim a la frontera esperant/ que es decideixi d’un cop l’enemic / […]. Nosaltres som les murades del regne;/ els vostres molests bàrbars necessaris./ […] Fem guàrdia al dintell del laberint/ d’aigua, de terra, de pedra i de carn/ que és la substància de les fronteres./ Alertau ciutadans: no ens oblideu;/ la soldada és poca; no us devem res». I d’altra banda, se’ns evidencia que la humilitat i la germanor s’hi podria trobar en l’esperit del veí més llunyà: «Són els veïns distants/ una raça germana». Nogensmenys, la màscara és inherent en Déu omnipotent i en els justs, als quals el jo poètic injuria: «Tu bé ho saps, Senyor. Hem viscut just entre la posta/ i la sortida del sol i mai no et buscàrem […] No t’hem necessitat ni en la conversa esparsa, […] no eres als excusats quan rebíem,/ entre excrements, la comunió amb cocaïna […]/ Ha anat bé, Senyor. Més que res no ens has fet nosa.». «Cada poble necessita posar/ la responsabilitat de la seva/ pervivència en les mans més segures./ Els illencs sabem que mai no es podrà/confiar en la solidesa dels homes/ i que si hem de posar el nostre destí/ en mans d’ altri, perquè així són les normes,/ confiarem abans en l’or trencat/ que en la pretesa integritat dels justs.»

Però, si un llunari prediu el que passarà, i capgirant-lo podem fer sortir els éssers immutables i fantàstics, font d’una dinàmica interna en l’ocult; si sacsegem aquest Llunari, ens hi trobarem «Una temporada a l’infern», sabent que «Tot té el seu preu ocult./ No hi ha regals».

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: