Sobre Llunari – Diari de Balears 2-XII-2008

29 Juny 2009

llunari bartomeu fiol

La força d’una parenta rica cínica

Bartomeu Fiol

Per circumstàncies que caldria esbrinar –una podria esser l’absència entre nosaltres del post noucentisme que s’ha perllongat tant en l’àmbit metropolità–, crec que estam assistint a Cavorques a una potent renovació del conreu de la parenta pobra/rica. Una bona rova d’això seria la recent aparició de Llunari, de Josep Lluís Aguiló, que ha merescut el Premi Jocs Florals de Barcelona 2008.

L’Alcover-Moll defineix cínic –a part de com a propi d’una determinada escola– amb aquestes paraules: “que, impúdicament fa gala de no creure en la rectitud i sinceritat morals”; la segona accepció que trobam al DIEC és gairebé coincident mot per mot: “que, impúdicament, fa gala de menysprear els valors morals”.

Servidor, quan en el títol d’aquest article parl d’una parenta rica cínica no pens en cap mena de cosa impúdica ni en cap pretensió de fer gala de res. Simplement, em referesc a la desconfiança radical que, en definitiva, hi ha darrere tot capteniment cínic; a la manca de credulitat, a l’escepticisme davant certes actituds que cal considerar ingènues per idealistes, a un cert pessimisme més que justificable, etc. En definitiva, un cinisme d’allò més realista que pot manifestar-se amb la tallant afirmació que les coses són com són i no com voldríem. Josep Maria Llompart era perfectament conscient d’aquesta antinòmia cinis- me-idealisme quan va encunyar l’enunciat “sermonadors il·lusos”. Tothom estarà d’acord que Josep Lluís Aguiló no ha estat mai cap sermonador il·lús. I una de les primeres coses que podem dir de Llunari és que és un text perfectament coherent amb la seva obra anterior. Si bé tampoc ens hem de torbar més a assenyalar que formalment la supera i ens encoratja decididament a posar les millor esperances en les seves contribucions futures.

Perquè Josep Lluís Aguiló és un practicant rigorós de la parenta rica amb el cap molt ben organitzat i amb un domini de la llengua exemplar. Quant als resultats concrets, cal destacar tota una sèrie de poemes i versos esplèndits com A cara o creu (“Sé que la cara és l’espai per a la màscara; la creu és el signe del laberint”); Els Justs (“Els illencs sabem bé que mai no es podrà / confiar en la solidesa dels homes / i que si hem de posar el nostre destí / en mans d’altri, perquè així són les normes, / confiarem abans en l’or trencat / que en la pretesa integritat dels justs”); He perdut alguns versos (“El pitjor és que sóc cons- cient / que els versos fugitius / se’n van a un poema que rellegeixo / sovint al mig de la nit, i que no puc recordar / quan em treu del llit, amb la llum de l’alba, / la bota de ferro del dia”); Tumbelweed, que ens parla de tres cowboys de pel·lícula i que acaba informant-nos que “un d’ells morirà d’aquí a uns instants / però jo no m’havia sentit mai / la meitat de viu de com em sent ara”); i, finalment, Waterloo, un cruel i descarnat Waterloo escolar (“Aprenguérem que podíem / guanyar qualque batalla, però que la guerra / estava perduda perquè Déu sempre / fa vèncer el bàndol que té més canons”).

I encara no puc deixar d’esmentar dos versos solts que poden representar o extractar la totalitat  del llibre: “La metàstasi de l’apocalipsi” i “Tot té el seu preu ocult. No hi ha regals”.•

Anuncis

Poesia de franc; Tasta el Llunari

25 Juny 2009

Més de 150.000 tasts a la teva disposició

Llunari s’està distribuint als expositors del Tasta’m aquesta setmana a Catalunya i la que ve a les Balears. El podreu trobar als llocs següents:

35 línies d’autobús de TMB i Tugsal: Barcelona, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Montgat i Tiana.

60 estacions del Metro de Barcelona de les línies L1, L2, L3, L4, L5 i L11.

Trambaix i Trambesòs.

18 estacions de Ferrocarrils de Catalunya: Barcelona (8), Sant Cugat, Rubí, Terrassa-Rambla, Sabadell-Rambla, l’Hospitalet de Llobregat (2), Sant Boi de Llobregat, Martorell central, Igualada i Manresa Baixador.

22 estacions i parades d’autobús: Balaguer, Caldes de Montbui, Camprodon, Granollers, la Seu d’Urgell, Manresa, Olot, Palafrugell, Platja d’Aro, Roses, Sabadell, Sant Feliu de Guíxols, Terrassa, Tortosa, Vic, Vilafranca del Penedès, Cadaqués, Palamós, Banyoles, Bordils, Flaçà i Lleida (oficina d’atenció al client de l’ATM).

35 estacions de Renfe i Adif: Barcelona (7), Girona, Figueres, Ripoll, Camp de Tarragona, Tarragona, Salou, Tortosa, Reus, Lleida Pirineus, Mataró, Badalona, Premià de Mar, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Gavà, Mollet Sant Fost, Granollers, Vic, La Garriga, Vilafranca del Penedès, Martorell, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Cornellà de Llobregat, L’Hospitalet de Llobregat, Cerdanyola del Vallès, Sabadell Centre i Terrassa.

A les Illes Balears, els opuscles es distribuiran a través de dispensadors a les estacions de tren d’Inca, de Manacor i a l’estació intermodal de Palma (a la sortida del tren i a la sortida del metro).

A part d’aquests llocs el distribueix també AENA i RENFE


Recordem Gabriel Galmés

18 Juny 2009

biel

 

Dia 16 de Juny, fa dos dies, va fer vuit anys de la mort als trenta nou anys de l’escriptor Gabriel Galmés.

Supòs que, al cap i a la fi, nosaltres som, en gran part, la suma dels nostres morts. Gabriel Galmés va ser un dels meus primers morts; potser el més important. Tal vegada, en el seu traspàs, va ser la primera vegada que vaig adonar-me que la malaltia i la mort no eren uns processos que pertanyien en exclusiva a unes generacions determinades. La mort de Gabriel ens va demostrar, a nosaltres que ens creiem invulnerables, que el talent i la bondat no eren cap garantia contra l’atzar i la destrucció.

Ara és un gran moment per, si no ho heu fet,  llegir els seus llibres. Parfait Amour, El rei de la casa, La vida perdurable, El rei de la selva o Una cara manllevada són joies de la literatura catalana que, si les llegiu, us faran riure i plorar, us commouran i us canviaran i, sobretot, estic segur que us faran feliços.

Vaig escriure aquesta Elegia, una villanelle, als tres anys de la seva mort i vol parlar dels efectes i les conseqüències de la mort d’un creador.

 

Elegia

en la mort de Gabriel Galmés

 

La llum s’ha apagat. S’ha tancat la porta.

Que el caliu es colgui en la cendra airada.

Extingiu la flama, la veu és morta.

 

Que s’assequi la llengua; com l’escorça.

Que un silenci espès lacri aquesta errada.

La llum s’ha apagat. S’ha tancat la porta.

 

Tancau el tall que el ganivet suporta.

Que el mànec calmi la seva alenada.

Extingiu la flama, la veu és morta.

 

Fermau amb pany la cadena més forta.

Deixau al calaix la clau enterrada.

La llum s’ha apagat. S’ha tancat la porta.

 

Llençau al pou el cubell i la corda.

Escampau vidres sobre la teulada.

Extingiu la flama, la veu és morta.

 

Que el record us deixi la cara absorta.

Clavau el trinxet a la mà endolada.

La llum s’ha apagat. S’ha tancat la porta.

Extingiu la flama, la veu és morta.

 

La Biblioteca Secreta, 2004

 



Sobre Llunari – Libros Comentados – Diari de Menorca 11-II-2009

17 Juny 2009

Un passeig pels laberints de la poesia

Lluís Vergés

Josep Lluís Aguiló (Manacor, 1967) és un poeta que ja ha guanyat darrerament dos premis importants. El seu llibre ‘Monstres’ va rebre el Premi Ciutat de Palma Joan Alcover 2004 i el Premi de la Crítica 2006. Ara amb ‘Llunari’, el cinquè poemari que publica, ha guanyat el Premi Jocs Florals de Barcelona 2008.

La introducció del seu darrer llibre de poemes és una pàgina amb les definicions a la paraula ‘llunari’ recollides pel Diccionari Català-Valencià-Balear d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll. Aquestes entrades ens donen pistes del que vindrà a continuació. Llunari és, d’acord amb el diccionari, el calendari en el que s‘indiquen les llunacions. En segon lloc és un llibre màgic, on diuen que es poden llegir les prediccions de tot el que ha de succeir, i llegint-lo capgirat es pot fer sortir el dimoni i altres obres de bruixeria. El darrer significat és la taqueta blanca que es produeix dins l’ungla i que antigament se’ls hi deia als al·lots que cada una d’aquestes taques indicava una mentida que havien dita.

Cal, doncs, entrar en el llibre amb l’ànim d’arribar a un lloc on tot és possible i on la màgia de la paraula poètica ens fa viure en un univers en el que hi trobem vaixells navegant a tota vela pel Carib, guardians de la frontera que esperen l’enemic, homes justos o les rompents de l’infinit, entre d’altres realitats perdudes per les estrofes d’Aguiló. Es tracta d’un univers que vol evocar d’alguna manera les antigues Rondaies Mallorquines però vistes des de la contemporaneïtat.

Per donar el primer pas a ‘Llunari’ ens espera tot un laberint i les seves normes. Deixem al poeta que sigui ell qui en les descrigui: “He escrit dues normes dels laberints/ als marges estrets del llibre del temps./ La primera és que els seus túnels estiguin/ fets de la pedra gastada del dies/ i coberts amb la volta de les nits./ La segona és que l’arquitecte etern/ faci que els senders clars, inevitables,/ els que ens facin anar més lluny del centre,/ tinguin el paviment de fosc desig”.

Mai deixarem del tot els laberint de poemes, paraules i sentits perquè més tard trobem un nou poema en què ens parla dels paràsits d’aquest espai laberíntic que estimen “la sang seca de les parets, les taques grogues dels llençols, els cruis del sostre i els racons amb teranyines”.

Pel dèdal d’aquest llibre s’hi borinen fades i cowboys, nenes  de set anys, cases a la platja, antigues tradicions  jueves i islàmiques i fins i tots versos perduts, a més d’una sèrie de tres Packards d‘època, cosa que li escau molt a un poeta que és també empresari i col·leccionista de cotxes.

El llenguatge és més planer i transparent que el de ‘Monstres, com va dir el propi autor a la presentació de ‘Llunari’ a Barcelona. Els diferents poemes són independents en la temàtica però unitaris en l’estil.

En el poema titulat ‘Lector’, Aguiló ens revela el procediment per obrir-nos la casa del poema, fer-nos entrar i que ens posem còmodes i seure’ns a la butaca a la segona estrofa. Així els versos ens portaran un cafè, calent i dolç perquè al final d’aquest ‘Llunari’ sapiguem que el que s’amaga rere de les seves paraules és o una carta d’amor o un punyal.


Poemes d’Ara III – Felanitx – Manel Forcano

11 Juny 2009

 

 

El poeta Manel Forcano recita el poema Istambul del seu últim llibre Llei d’estrangeria


Sobre Llunari – Posdata – Levante 8-V-2009

11 Juny 2009

 

levante llunari

L’Espill màgic de les paraules

J. Ricart

 Amb aquest cinqué poemari, Josep Lluís Aguiló (Manacor, 1967) confirma la seua veu i consolida la seua trajectòria en ser guanyador dels Jocs Florals de la Ciutat Comtal. A diferència del seu darrer treball Monstres, aquests trenta-dos poemes estan escrits i concebuts per llegirlos de manera individual. No es tracta, doncs, d’un text amb una estructura unitària, tot i que manté una mateixa atmosfera, to i estil. Malgrat això, el lector podrà apreciar en els últims títols, una major presència de records i de l’expe-riència personal.

Consultant el diccionari de l’Alcover, trobarem que «llunari», a més de la primera accepció com a tipus de calendari, també pot ser un llibre màgic en el qual podem llegir prediccions. I és que aquest volum està ple de màscares, creus, guardians i pregàries. Una de les imatges recurrents (tan cara als poetes barrocs, i a la par tan borgiana) és la del laberint com a metàfora de confusió i de fuga; i ací com un procediment  per arribar a desentranyar la veritat.

Aquesta poesia està feta d’enginyosos jocs d’espills, on la seua veu es desdobla en altres subjectes com si aquests foren altres heterònims o àlter ego. Aquesta estratègia i alhora estratagema emprada per molts novíssims castellans (Luis Alberto de Cuenca o Villena) ací s’actualitza amb mesura i es despulla de la retòrica i del preciosisme esteticista per adoptar altres perspectives i trobar una compenetració més directa amb el lector. Per aquesta raó, aquestes pàgines estan poblades per uns éssers de faula i fantasia; com els pirates del Carib, el cowboy que sent viu davant del perill, el contrabandista, com a heroi romàntic que cerca la llibertat, el poeta maleït rimbaudià, i fins i tot, fades.

Els temes són elegantment clàssics, els d’ara i de sempre: l’amor, per exemple a Els impactes mínims, on tracta de l’impacte que es produeix en nosaltres i en la resta a partir de la suggestiva imatge d’una pedra llançada contra un estany; el desassossec interior «després del desig/ som anònims com restes d’un naufragi»; problemes socials com la guerra (Els guardians de la Frontera), el materialisme (Els justos) els records de la infantesa associats a la seua illa natal (Tenim una casa a la platja)i, com no podia faltar, una peculiar concepció del seu ofici: «perquè ara saps del cert que poesia/ només és el que restarà en nosaltres/ molt després d’oblidar aquest poema».

La poesia de Josep Lluís Aguiló, a despit del seu distanciament personal, és una original i interessant proposta que no deixarà ningú indiferent. Poemes discursius amb una fluïdesa quasi narrativa, fets d’imatges, anècdotes pretèrites, mirades en espills i màscares, amb un subtil toc d’ironia Una veu feta de mots comuns i allunyada d’exquisides paraules o de la fina orfebreria de les metàfores. Llunari és, doncs, un manual màgic, a manera de mirall que ens invita a conèixer el món, i a (re)conèixer a nosaltres mateixos, a partir d’aquesta aproximació intuïtiva i «especulativa» cap a la veritat que se’ns amaga.


«Fer d’empresari em serveix per relaxar-me de la poesia» – El Punt – 7-IV-09

9 Juny 2009

 

Josep lluís aguiló

 

A més de Llunari, té quatres llibres de poesia publicats, que conviuen sense grinyols amb la seva feina: és empresari d’una cadena d’hipermercats i supermercats estesa a Mallorca, Menorca, Eivissa i les Canàries.

Què és això de ser i de fer de poeta de la ciutat?

–«He fet actes per intentar promocionar sa poesia i per promocionar el llibre, Llunari. També he treballat per a la ciutat de Barcelona fent poemes. Vaig fer un poema per la rua de carnestoltes, un altre per commemorar els 150 anys dels Jocs Florals, i un poema nupcial, per ser recitat per s’oficiant o es regidors.»

–Ha fructificat aquesta feina d’acostar la poesia?

–«La gent que no està habituada a rebre poesia directament, quan la rep a través d’un recital veu que la poesia pot formar part de la seva vida habitual. Diuen ‘mira, he anat a un acte de poesia, però m’ha agradat’.»

–Com lliga fer d’empresari amb ser poeta?

–«Jo sempre dic aquesta boutade: fer d’empresari em serveix per relaxar-me de la poesia. Jo sóc empresari, sóc pare, sóc marit, sóc poeta, m’agrada sortir a navegar… Faig moltíssimes coses i intento fer-les amb moltíssima intensitat. Per mi tot es complementa. Tal vegada perquè quasi tota la gent de la lletra a Catalunya és gent relacionada amb les administracions, amb el món educatiu o del periodisme, ens trobem que el fet de ser empresari sembla que hagi de ser incompatible.»

–A les Illes no hi ha aquesta percepció?

–«Supos que és a través dels serials de TV3; habitualment es té una visió molt estranya de l’empresari. A TV3, quan treuen una mala persona, treuen un empresari. Això porta a una percepció que tal vegada a les Illes Balears no hem tingut. Després del precedent del Miquel Àngel Riera és impossible que ningú se sorprengui que es pugui ser poeta i empresari.»

–Com creu que es reben ara els poetes de les Illes a Catalunya?

–«Ara tenim la gran sort de tenir una gran base lectora. A més, en aquest moments els poetes de les Illes Balears tenim un avantatge. Les editorials que estan arriscant més en poesia són de les Illes: el Gall Editor, el Salobre, Moll, la Cantàrida… Són editorials que estan publicant el bo i millor i ja han començat a distribuir amb normalitat a Catalunya. Atès que els grans grups s’estan inhibint de publicar poesia, ses editorials petites, sobretot de les Illes, estan trobant un nínxol de mercat.»

–Va tractar Blai Bonet i Miquel Àngel Riera. Com el van influir?

–«Tant Blai Bonet com Miquel Àngel Riera eren dues persones que generaven ganes d’escriure. Quan jo tenia 18 anys i anava a casa seva, sortia amb unes immenses ganes de ser escriptor, d’escriure millor que ningú i d’agafar-me molt seriosament això que es diu literatura.»

–Per què passa tant de temps sense publicar després del seu primer llibre?

–«Per la sensació que quan tornàs a publicar havia de ser una cosa molt seriosa, molt ben feta, que quan una persona adquirís un llibre meu no se sentís estafada. Això va fer que estigués 18 anys intentant aprendre l’ofici. Per construir bones màquines s’ha de ser com a mínim enginyer i jo havia d’aprendre aquesta enginyeria. I vaig fer els experiments a casa i amb gasosa fins que vaig tenir tres llibres acabats. Alguns amics me varen insistir que allò ja es podia mostrar i va ser quan vaig fer la rentrée, el 2004.»

–L’empresariat està en crisi?

–«En aquest moment hi ha una gran falta de diners. No oblidem que aquesta és bàsicament una crisi financera i que les empreses, que són les que donen feina a la gent i les que creen riquesa, tenen molt difícil accedir als serveis bancaris bàsics. Els empresaris no tenim tot el suport que voldríem de la banca.»

–I la poesia, sent la crisi?

–«Jo crec que la poesia és un medicament per a l’esperit. No diré que cura la crisi, però cura el sentiment de crisi. Sempre trobarem un poema adequat a la nostra necessitat. I aquest poema serà un artefacte que ens confortarà.»

Entrevista: Anna Ballbona

Foto: Quim Puig