Sobre Llunari – El Punt 19-I-2009

6 Juliol 2009

Josep Lluís Aguiló, poeta premiat

Alfredo Gavin

jocs

Els Jocs Florals de Barcelona es van instaurar pels anys de la Renaixença amb la idea de donar vida a una literatura catalana que era més morta que viva. Aquesta ben estimada intenció no va evitar que l’adjectiu floralesc fos sinònim de versos banals, decoratius, lamentables. Ja se sap que la poesia s’avé poc, gairebé gens, amb el voluntarisme.

Si aquest menyspreu continua viu és per la inflació degradant de Jocs Florals que per amor maten allò mateix que volen salvar. Una aparent contradicció que ens endinsaria en jardins massa espinosos per aquest article. També per pura inèrcia, ja que, de tant en tant, els Jocs Florals de Barcelona, donen llum a algun llibre digne de memòria. És el cas de Llunari, l’últim premi de 2008 del poeta Josep Lluís Aguiló. La poesia no només té a veure amb les peles, els «calés» –com va dir Pere Rovira en la presentació del llibre–, sinó també amb les modes. Els poetes acostumen a ser massa imitatius i són pocs els que es deslliuren dels corrents imperants per llevar el seu propi camí. I aquesta em sembla la primera virtut de Josep Lluís Aguiló.

Abunda la poesia de referències memorístiques, una poesia sentimental i emotiva. No som menys propensos a una poesia que esdevé de la consciència, una poesia reflexiva, moral, clàssica. Però és molt poc comuna, per aquests indrets, una poesia que brolla de la imaginació. Aquest últim és el sender que ens obre Llunari. Una poesia de contrastos com els llums i les ombres d’un escenari de titelles on es representa una faula, on la realitat i les aparences dibuixen un barroquisme de fantasia continguda. Una actitud juganera d’ensenyar i amagar. Sempre amb una forma continguda, mai delirant. Aquest matís conceptista converteix el joc de fer versos en un joc seriós, intel·ligent i incisiu. Els objectes són i no són. Són el que semblen a primer cop d’ull i són també allò que la imaginació fabrica amb intenció de veure més enllà. Un més enllà d’un més aquí. Perquè aquesta poesia, que podria córrer el risc de caure en l’artifici dels mals imitadors de Borges, té la virtut d’estar arrelada a la pròpia comunitat del poeta menorquí, a l’imaginari de la fascinació illenca. (Algun dia algun entès ens podria explicar per què les Illes Balears donen tants i tan bons poetes.)

Llunari conté una poesia de vocació antidogmàtica. Tan allunyada de la truculència patètica com de la ximpleria de l’experiència. Els poemes són un petit món on es troben dues forces, la innocència i la perversió que lluiten com lluiten els petits tigres, no per contradicció existencial, o per fer-se mal, sinó com un entrenament, una preparació per ser més hàbils, en aquest cas, per ser més lliures i encertats. El lúdic com una preparació per a ser més lúcids. Combat i aliança, quan no esgarrapa la raó, esgarrapa l’ humor.

Un joc de plaers lingüístics que destil·la una atmosfera benestant, un aire subtil que planeja amablement per damunt del sentiment empantanat de tanta poesia egòlatra. La poesia d’Aguiló és el fruit d’una imaginació rica i ben ventada, és com una treva en què la felicitat és possible, dignament possible.

Llunari és un llibre que ha guanyat uns jocs florals, però no és ni de bon tros gens floralesc.