Sobre Llunari – Avui Especial Sant Jordi, 23-IV-2009

3 Agost 2009

Llunar segona edició

D. Sam Abrams

Llunari, de Josep lluís Aguiló, va significar un important punt d’inflexió en la seva trajectòria com a poeta. Llunari és un llibre frontissa que tanca un període a l’obra de l’autor i n’obre un altre. Tanca l’època d’aprenentatge amb llibres com ara La biblioteca secreta, Estació d’ombres i Monstres i enceta la plena maduresa del nostre poeta, Llunari és un llibre que aconsegueix una cosa molt difícil i necessària a la poesia catalana actual: redefinir i rellançar el realisme líric. Aguiló evita els dos extrems que atenallen el realisme líric dels darrers anys que són el sentimentalisme i el fatalisme. I en lloc del sentimentalisme i el fatalisme Aguiló ens proposa un realisme de gran angular que evoca i recull tota l’experiència humana. Aguiló no tem la vida i no es refugia en actituds que l’allunyen de la vida. Aguiló mira la vida fit a fit, amb autenticitat, rigor i passió i després ens explica en versos memorabilíssims tot allò que ha vist. Aguiló ens retrata.


Sobre Llunari – Caràcters, Juny 2009, Nº 48

27 Juliol 2009

caracters

A Cara o Creu

Isabel Garcia Canet


Llunari, el llibre del manacorí Josep Lluís Aguiló, Premi Jocs Florals de Barcelona 2008, és un compendi de 32 poemes de temàtica ben diversa, i de tons polièdrics: l’il·lusionista infantil, el sentimental adolescent, el bèl·lic, justicier i apologètic de l’edat més madura, dotat d’un iniciàtic tarannà que genuïnament fa arqueologia fetillant la cara oculta del macrocosmos tant màgic com real que ens sosté i habita als humans. Àdhuc que, en determinats poemes, el ressò que ens arriba és patètic i revolucionari, folrat d’ironia, sense ser-hi paradoxal, ja que és el símbol l’intermitent del seu joc si en el paisatge que descriu les atalaies són batalles, déus, política i barbàrie –la indústria del genocidi.

Són els seus personatges soldats als camps de batalla a les acaballes dels segles XIV i XV, que viatgen pels ponts, travessant boscos negres i congosts minerals; deixebles de l’imperi de l’ànima, fades amb arrels de llosa, cowboys, amics, lectors, poetes –invocats i de carn i ossos– filles, veïns i germans (Paràsits-hereus de la deixa dels morts). També són protagonistes els objectes luxosos, i alguns d’imprescindibles per quotidians, que conformen l’hàbitat de la propietat privada de l’autor, esdevenint matèria i turbina poètica: cotxes de col·leccionista «Tres Packards», iots per restaurar ancorats a la remor de l’illa «Les normes de la mar», i «Tenim una casa a la platja», on el jo poètic parla confidencialment de la complicitat familiar: del gaudi i de les incomoditats que suposa tenir una casa al balcó del mirall. Un mirall – llunari, l’ham per empescar-se en la màgia, però també l’espill de l’autoconeixement, de saber quin aire es respira, i cap on es decantarà la moneda en l’aposta. Un poema destacable és «A cara o creu»: «…Cada cop més/ penso que la cara i la creu abasten/ territoris menors dels que cobreixen/ els traçats dels seus noms sobre la pàgina./ Sé que la cara és l’espai per a la màscara;/ la creu és el signe del laberint./ A mi, deixau-me l’espai del cantell/ […] El període etern/on senyoreja la indecisió». I és el llenguatge metafísic l’impulsor de l’esotèric, el que deixa la via oberta a la intuïció: quin serà el camí que finalment haurem de seguir en el laberint (entès com a vida).

L’ésser humà hi rellueix amb dues cares: la creu, que farà brollar de la fam la depredadora bèstia individual, personificada alienament en l’enemic que roman camuflat a la nostra murada, el vigilant perpetu. Una mostra n’és el poema «Els guardians de la frontera», on es dilata la cita de Robert Graves «We, not the city, are the empire’s soul» («Nosaltres, no la ciutat, som l’imperi de l’ànima.»): «Envellim a la frontera esperant/ que es decideixi d’un cop l’enemic / […]. Nosaltres som les murades del regne;/ els vostres molests bàrbars necessaris./ […] Fem guàrdia al dintell del laberint/ d’aigua, de terra, de pedra i de carn/ que és la substància de les fronteres./ Alertau ciutadans: no ens oblideu;/ la soldada és poca; no us devem res». I d’altra banda, se’ns evidencia que la humilitat i la germanor s’hi podria trobar en l’esperit del veí més llunyà: «Són els veïns distants/ una raça germana». Nogensmenys, la màscara és inherent en Déu omnipotent i en els justs, als quals el jo poètic injuria: «Tu bé ho saps, Senyor. Hem viscut just entre la posta/ i la sortida del sol i mai no et buscàrem […] No t’hem necessitat ni en la conversa esparsa, […] no eres als excusats quan rebíem,/ entre excrements, la comunió amb cocaïna […]/ Ha anat bé, Senyor. Més que res no ens has fet nosa.». «Cada poble necessita posar/ la responsabilitat de la seva/ pervivència en les mans més segures./ Els illencs sabem que mai no es podrà/confiar en la solidesa dels homes/ i que si hem de posar el nostre destí/ en mans d’ altri, perquè així són les normes,/ confiarem abans en l’or trencat/ que en la pretesa integritat dels justs.»

Però, si un llunari prediu el que passarà, i capgirant-lo podem fer sortir els éssers immutables i fantàstics, font d’una dinàmica interna en l’ocult; si sacsegem aquest Llunari, ens hi trobarem «Una temporada a l’infern», sabent que «Tot té el seu preu ocult./ No hi ha regals».


Sobre Llunari – El Punt 19-I-2009

6 Juliol 2009

Josep Lluís Aguiló, poeta premiat

Alfredo Gavin

jocs

Els Jocs Florals de Barcelona es van instaurar pels anys de la Renaixença amb la idea de donar vida a una literatura catalana que era més morta que viva. Aquesta ben estimada intenció no va evitar que l’adjectiu floralesc fos sinònim de versos banals, decoratius, lamentables. Ja se sap que la poesia s’avé poc, gairebé gens, amb el voluntarisme.

Si aquest menyspreu continua viu és per la inflació degradant de Jocs Florals que per amor maten allò mateix que volen salvar. Una aparent contradicció que ens endinsaria en jardins massa espinosos per aquest article. També per pura inèrcia, ja que, de tant en tant, els Jocs Florals de Barcelona, donen llum a algun llibre digne de memòria. És el cas de Llunari, l’últim premi de 2008 del poeta Josep Lluís Aguiló. La poesia no només té a veure amb les peles, els «calés» –com va dir Pere Rovira en la presentació del llibre–, sinó també amb les modes. Els poetes acostumen a ser massa imitatius i són pocs els que es deslliuren dels corrents imperants per llevar el seu propi camí. I aquesta em sembla la primera virtut de Josep Lluís Aguiló.

Abunda la poesia de referències memorístiques, una poesia sentimental i emotiva. No som menys propensos a una poesia que esdevé de la consciència, una poesia reflexiva, moral, clàssica. Però és molt poc comuna, per aquests indrets, una poesia que brolla de la imaginació. Aquest últim és el sender que ens obre Llunari. Una poesia de contrastos com els llums i les ombres d’un escenari de titelles on es representa una faula, on la realitat i les aparences dibuixen un barroquisme de fantasia continguda. Una actitud juganera d’ensenyar i amagar. Sempre amb una forma continguda, mai delirant. Aquest matís conceptista converteix el joc de fer versos en un joc seriós, intel·ligent i incisiu. Els objectes són i no són. Són el que semblen a primer cop d’ull i són també allò que la imaginació fabrica amb intenció de veure més enllà. Un més enllà d’un més aquí. Perquè aquesta poesia, que podria córrer el risc de caure en l’artifici dels mals imitadors de Borges, té la virtut d’estar arrelada a la pròpia comunitat del poeta menorquí, a l’imaginari de la fascinació illenca. (Algun dia algun entès ens podria explicar per què les Illes Balears donen tants i tan bons poetes.)

Llunari conté una poesia de vocació antidogmàtica. Tan allunyada de la truculència patètica com de la ximpleria de l’experiència. Els poemes són un petit món on es troben dues forces, la innocència i la perversió que lluiten com lluiten els petits tigres, no per contradicció existencial, o per fer-se mal, sinó com un entrenament, una preparació per ser més hàbils, en aquest cas, per ser més lliures i encertats. El lúdic com una preparació per a ser més lúcids. Combat i aliança, quan no esgarrapa la raó, esgarrapa l’ humor.

Un joc de plaers lingüístics que destil·la una atmosfera benestant, un aire subtil que planeja amablement per damunt del sentiment empantanat de tanta poesia egòlatra. La poesia d’Aguiló és el fruit d’una imaginació rica i ben ventada, és com una treva en què la felicitat és possible, dignament possible.

Llunari és un llibre que ha guanyat uns jocs florals, però no és ni de bon tros gens floralesc.


Sobre Llunari – Diari de Balears 2-XII-2008

29 Juny 2009

llunari bartomeu fiol

La força d’una parenta rica cínica

Bartomeu Fiol

Per circumstàncies que caldria esbrinar –una podria esser l’absència entre nosaltres del post noucentisme que s’ha perllongat tant en l’àmbit metropolità–, crec que estam assistint a Cavorques a una potent renovació del conreu de la parenta pobra/rica. Una bona rova d’això seria la recent aparició de Llunari, de Josep Lluís Aguiló, que ha merescut el Premi Jocs Florals de Barcelona 2008.

L’Alcover-Moll defineix cínic –a part de com a propi d’una determinada escola– amb aquestes paraules: “que, impúdicament fa gala de no creure en la rectitud i sinceritat morals”; la segona accepció que trobam al DIEC és gairebé coincident mot per mot: “que, impúdicament, fa gala de menysprear els valors morals”.

Servidor, quan en el títol d’aquest article parl d’una parenta rica cínica no pens en cap mena de cosa impúdica ni en cap pretensió de fer gala de res. Simplement, em referesc a la desconfiança radical que, en definitiva, hi ha darrere tot capteniment cínic; a la manca de credulitat, a l’escepticisme davant certes actituds que cal considerar ingènues per idealistes, a un cert pessimisme més que justificable, etc. En definitiva, un cinisme d’allò més realista que pot manifestar-se amb la tallant afirmació que les coses són com són i no com voldríem. Josep Maria Llompart era perfectament conscient d’aquesta antinòmia cinis- me-idealisme quan va encunyar l’enunciat “sermonadors il·lusos”. Tothom estarà d’acord que Josep Lluís Aguiló no ha estat mai cap sermonador il·lús. I una de les primeres coses que podem dir de Llunari és que és un text perfectament coherent amb la seva obra anterior. Si bé tampoc ens hem de torbar més a assenyalar que formalment la supera i ens encoratja decididament a posar les millor esperances en les seves contribucions futures.

Perquè Josep Lluís Aguiló és un practicant rigorós de la parenta rica amb el cap molt ben organitzat i amb un domini de la llengua exemplar. Quant als resultats concrets, cal destacar tota una sèrie de poemes i versos esplèndits com A cara o creu (“Sé que la cara és l’espai per a la màscara; la creu és el signe del laberint”); Els Justs (“Els illencs sabem bé que mai no es podrà / confiar en la solidesa dels homes / i que si hem de posar el nostre destí / en mans d’altri, perquè així són les normes, / confiarem abans en l’or trencat / que en la pretesa integritat dels justs”); He perdut alguns versos (“El pitjor és que sóc cons- cient / que els versos fugitius / se’n van a un poema que rellegeixo / sovint al mig de la nit, i que no puc recordar / quan em treu del llit, amb la llum de l’alba, / la bota de ferro del dia”); Tumbelweed, que ens parla de tres cowboys de pel·lícula i que acaba informant-nos que “un d’ells morirà d’aquí a uns instants / però jo no m’havia sentit mai / la meitat de viu de com em sent ara”); i, finalment, Waterloo, un cruel i descarnat Waterloo escolar (“Aprenguérem que podíem / guanyar qualque batalla, però que la guerra / estava perduda perquè Déu sempre / fa vèncer el bàndol que té més canons”).

I encara no puc deixar d’esmentar dos versos solts que poden representar o extractar la totalitat  del llibre: “La metàstasi de l’apocalipsi” i “Tot té el seu preu ocult. No hi ha regals”.•


Sobre Llunari – Libros Comentados – Diari de Menorca 11-II-2009

17 Juny 2009

Un passeig pels laberints de la poesia

Lluís Vergés

Josep Lluís Aguiló (Manacor, 1967) és un poeta que ja ha guanyat darrerament dos premis importants. El seu llibre ‘Monstres’ va rebre el Premi Ciutat de Palma Joan Alcover 2004 i el Premi de la Crítica 2006. Ara amb ‘Llunari’, el cinquè poemari que publica, ha guanyat el Premi Jocs Florals de Barcelona 2008.

La introducció del seu darrer llibre de poemes és una pàgina amb les definicions a la paraula ‘llunari’ recollides pel Diccionari Català-Valencià-Balear d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll. Aquestes entrades ens donen pistes del que vindrà a continuació. Llunari és, d’acord amb el diccionari, el calendari en el que s‘indiquen les llunacions. En segon lloc és un llibre màgic, on diuen que es poden llegir les prediccions de tot el que ha de succeir, i llegint-lo capgirat es pot fer sortir el dimoni i altres obres de bruixeria. El darrer significat és la taqueta blanca que es produeix dins l’ungla i que antigament se’ls hi deia als al·lots que cada una d’aquestes taques indicava una mentida que havien dita.

Cal, doncs, entrar en el llibre amb l’ànim d’arribar a un lloc on tot és possible i on la màgia de la paraula poètica ens fa viure en un univers en el que hi trobem vaixells navegant a tota vela pel Carib, guardians de la frontera que esperen l’enemic, homes justos o les rompents de l’infinit, entre d’altres realitats perdudes per les estrofes d’Aguiló. Es tracta d’un univers que vol evocar d’alguna manera les antigues Rondaies Mallorquines però vistes des de la contemporaneïtat.

Per donar el primer pas a ‘Llunari’ ens espera tot un laberint i les seves normes. Deixem al poeta que sigui ell qui en les descrigui: “He escrit dues normes dels laberints/ als marges estrets del llibre del temps./ La primera és que els seus túnels estiguin/ fets de la pedra gastada del dies/ i coberts amb la volta de les nits./ La segona és que l’arquitecte etern/ faci que els senders clars, inevitables,/ els que ens facin anar més lluny del centre,/ tinguin el paviment de fosc desig”.

Mai deixarem del tot els laberint de poemes, paraules i sentits perquè més tard trobem un nou poema en què ens parla dels paràsits d’aquest espai laberíntic que estimen “la sang seca de les parets, les taques grogues dels llençols, els cruis del sostre i els racons amb teranyines”.

Pel dèdal d’aquest llibre s’hi borinen fades i cowboys, nenes  de set anys, cases a la platja, antigues tradicions  jueves i islàmiques i fins i tots versos perduts, a més d’una sèrie de tres Packards d‘època, cosa que li escau molt a un poeta que és també empresari i col·leccionista de cotxes.

El llenguatge és més planer i transparent que el de ‘Monstres, com va dir el propi autor a la presentació de ‘Llunari’ a Barcelona. Els diferents poemes són independents en la temàtica però unitaris en l’estil.

En el poema titulat ‘Lector’, Aguiló ens revela el procediment per obrir-nos la casa del poema, fer-nos entrar i que ens posem còmodes i seure’ns a la butaca a la segona estrofa. Així els versos ens portaran un cafè, calent i dolç perquè al final d’aquest ‘Llunari’ sapiguem que el que s’amaga rere de les seves paraules és o una carta d’amor o un punyal.


Sobre Llunari – Posdata – Levante 8-V-2009

11 Juny 2009

 

levante llunari

L’Espill màgic de les paraules

J. Ricart

 Amb aquest cinqué poemari, Josep Lluís Aguiló (Manacor, 1967) confirma la seua veu i consolida la seua trajectòria en ser guanyador dels Jocs Florals de la Ciutat Comtal. A diferència del seu darrer treball Monstres, aquests trenta-dos poemes estan escrits i concebuts per llegirlos de manera individual. No es tracta, doncs, d’un text amb una estructura unitària, tot i que manté una mateixa atmosfera, to i estil. Malgrat això, el lector podrà apreciar en els últims títols, una major presència de records i de l’expe-riència personal.

Consultant el diccionari de l’Alcover, trobarem que «llunari», a més de la primera accepció com a tipus de calendari, també pot ser un llibre màgic en el qual podem llegir prediccions. I és que aquest volum està ple de màscares, creus, guardians i pregàries. Una de les imatges recurrents (tan cara als poetes barrocs, i a la par tan borgiana) és la del laberint com a metàfora de confusió i de fuga; i ací com un procediment  per arribar a desentranyar la veritat.

Aquesta poesia està feta d’enginyosos jocs d’espills, on la seua veu es desdobla en altres subjectes com si aquests foren altres heterònims o àlter ego. Aquesta estratègia i alhora estratagema emprada per molts novíssims castellans (Luis Alberto de Cuenca o Villena) ací s’actualitza amb mesura i es despulla de la retòrica i del preciosisme esteticista per adoptar altres perspectives i trobar una compenetració més directa amb el lector. Per aquesta raó, aquestes pàgines estan poblades per uns éssers de faula i fantasia; com els pirates del Carib, el cowboy que sent viu davant del perill, el contrabandista, com a heroi romàntic que cerca la llibertat, el poeta maleït rimbaudià, i fins i tot, fades.

Els temes són elegantment clàssics, els d’ara i de sempre: l’amor, per exemple a Els impactes mínims, on tracta de l’impacte que es produeix en nosaltres i en la resta a partir de la suggestiva imatge d’una pedra llançada contra un estany; el desassossec interior «després del desig/ som anònims com restes d’un naufragi»; problemes socials com la guerra (Els guardians de la Frontera), el materialisme (Els justos) els records de la infantesa associats a la seua illa natal (Tenim una casa a la platja)i, com no podia faltar, una peculiar concepció del seu ofici: «perquè ara saps del cert que poesia/ només és el que restarà en nosaltres/ molt després d’oblidar aquest poema».

La poesia de Josep Lluís Aguiló, a despit del seu distanciament personal, és una original i interessant proposta que no deixarà ningú indiferent. Poemes discursius amb una fluïdesa quasi narrativa, fets d’imatges, anècdotes pretèrites, mirades en espills i màscares, amb un subtil toc d’ironia Una veu feta de mots comuns i allunyada d’exquisides paraules o de la fina orfebreria de les metàfores. Llunari és, doncs, un manual màgic, a manera de mirall que ens invita a conèixer el món, i a (re)conèixer a nosaltres mateixos, a partir d’aquesta aproximació intuïtiva i «especulativa» cap a la veritat que se’ns amaga.


Sobre Llunari – Suplement Cultura- Avui 24-1-2009

8 Juny 2009

Llunari a l'avui

Cartomància

Pere Ballart

En la casuística d’aquell vistós retaule mitològic que va ser Monstres (2005), Josep Lluís Aguiló ja exhibia prou bé quines són les qualitats de la rica imaginació poètica que distingeix el seu estil. Molt més que en l’eufonia, la perícia mètrica, un to incisiu o l’efusió directa del jo íntim, el seu vers excel·leix a l’hora de proposar, inventiva i canviant, una ambientació al·legòrica que emmiralli el desfici i les pors que ens fan ser tan imperfectes. I Llunari, el recull que l’ha promogut a ser durant tot un any poeta de la ciutat, perfà i millora encara aquell talent particular.

 Si sota el mateix títol i en tota una secció de l a Poesia del 1957 Carner llegia en la diversa meteorologia de les estacions algun indici sobre el sentit d’allò que l’acuitava, Aguiló prefereix investir el terme amb el poder més misteriós de la predicció i de l’horòscop: també aquest seu llunari té per tema primordial la vida incerta (“esbrinar si estàs fent un bon negoci / o si t’estàs ensorrant”), però busca en canvi els averanys capaços d’explicar-la en imatges de laberints, inferns, guardians, palaus de pilars d’or i apocalipsis, que el poeta fa ben semblants, tanmateix, a aquells altres que poblen l ’univers que cada dia coneixem.

Naips arrenglerats damunt la taula

 El lector de Llunari, per tant, queda convidat a veure els trenta-dos poemes de què es compon el volum gairebé com si cadascun fos un dels naips historiats que un endeví va arrenglerant sobre una taula; un metafòric tarot, bigarrat i brillant, en què de tant en tant veiem sortir la carta del màgic (Miralls de tinta, Minerals), la dels enamorats (Les rompents de l’infinit, Els impactes mínims), la de la mort (Els drets dels morts, Estàtica) i, fins i tot –com ja anunciava l’epígraf lexicogràfic de l’obra–, la del diable (Una temporada a l’infern). El savi tirador que ja fa temps que ha esdevingut aquest manacorí sap que el seu sortilegi només podrà triomfar si ens du d’una banda a l’altra dels correlats imaginaris pels viaranys d’unes estampes magníficament dibuixades: la vivesa descriptiva de peces com ara El contracte, El contraban i Tumbleweed xifra per ella sola tot el seu èxit expressiu.

 Com és lògic, és allà on apreciem amb quin esforç està l’ordit simbòlic conservant a distància allò més personal que l’exercici d’Aguiló resulta del tot percucient, com en Els drets dels morts (que presenta un més enllà sindicalment organitzat, perdut tot vincle amb nosaltres) o en l’estremidor Genius locii, que emmascara el dolor darrere les històries de follets Entremaliats. Quan sovint tots dos mons, l’efectiu i el fantàstic, arriben a un perfecte equilibri, el poema descansa sobre el cantell mateix de l’analogia i el llibre recorda així aquella moneda en moviment (que veiem al final d’A cara o creu) que no ha decidit encara “de quin cantó s’ha d’ajeure a morir” i que l’actual guanyador dels Jocs Florals de Barcelona fa girar i girar de manera excel·lent.