Sobre Llunari – Cent per Cent 10-VII-2009

15 Juliol 2009

cent per cent josep lluís aguiló

“El món sencer des d’avui és vostre”

Antoni Riera

L’epitalami o també l’himeneu són poemes clàssics que es cantaven amb motiu de noces o casaments. L’etimologia de l’epitalami fa referència al “tàlem” nupcial, és a dir, al “llit”. En canvi, l’himeneu és una celebració de la virginitat. Tant un com l’altre poema es cantaven o recitaven en la processó que els noviis feien entre la festa i la cambra nupcial. Avui les coses han canviat i és per això que Josep Lluís Aguiló no ha volgut anomenar amb cap d’aquests dos noms el seu “Poema nupcial”. Aguiló, poeta de la ciutat de Barcelona des que va guanyar el premi dels Jocs Florals amb Llunari, va voler exercir aquest càrrec “fent feina” per l’Ajuntament. Així, el poeta manacorí oferí a l’Ajuntament de Barcelona la possibilitat de crear un poema que pogués ser llegit als qui contraguessin matrimoni en la “casa de la vila” barcelonina. Aguiló explica que la idea és que “el poema sigui una eina que pugui ser utilitzada per un oficiant que el pugui recitar durant la cerimònia, fins i tot com a formulari per certificar el casament”. El poeta aclareix també que els indispensables són els sis versos finals. En aquest sentit cal especificar que el poema està compost per sis quartets i un dístic final.

En aquesta ocasió, però, Aguiló defuig l’ironia que tant caracteritza la seva poesia i assumeix un to solemne més d’acord amb l’ocasió per a la qual ha estat pensat. “És un dels moments més solemnes de la vida”, diu Aguiló, que afegeix que “ha estat el poema més difícil de tots els que he fet”.

Els qui vulguin llegir el poema el trobaran a la segona edició de Llunari, el poemari guanyador dels Jocs Florals de l’any passat. A més, però, Josep Lluís Aguiló explica que “l’Ajuntament de Barcelona ha fet una edició també només amb el poema  per  regalar a la gent que es casi allà”.

Aguiló justifica la seva proposta emparant-se en “la fredor del codi civil, perquè fins ara els casaments civils se celebraven només llegint en veu alta l’apartat del codi civil que estableix la unió matrimonial entre dues persones. Jol’únic que he intentat ha estat facilitar-los la feina”. I ben segur que ho ha aconseguit perquè ja el batle de Lloseta i un regidor d’Inca li han demanat aquests versos per celebrar casaments als seus respectius ajuntaments.

La feina d’Aguiló com a poeta de Barcelona, però, no s’acaba aquí. El versador manacorí també ha compost una crida de carnaval que va recitar, desfressat i enfilat, per encetar les festes de carnestoltes d’enguany. Una altra de les composicions que ha elaborat Aguiló ha estat la que ha glossat els 150 anys dels Jocs Floralsde Barcelona, on, ara sí, traspua la ironia aguiloniana.

D’altra banda, aquesta setmana és a punt de sortir al carrer un nou número del “Tasta’m”, unes petites antologies literàries que es distribueixen entre els usuaris dels diferents mitjans de transport públics. En aquesta ocasió, el poeta antologat és Josep Lluís Aguiló.


«Fer d’empresari em serveix per relaxar-me de la poesia» – El Punt – 7-IV-09

9 Juny 2009

 

Josep lluís aguiló

 

A més de Llunari, té quatres llibres de poesia publicats, que conviuen sense grinyols amb la seva feina: és empresari d’una cadena d’hipermercats i supermercats estesa a Mallorca, Menorca, Eivissa i les Canàries.

Què és això de ser i de fer de poeta de la ciutat?

–«He fet actes per intentar promocionar sa poesia i per promocionar el llibre, Llunari. També he treballat per a la ciutat de Barcelona fent poemes. Vaig fer un poema per la rua de carnestoltes, un altre per commemorar els 150 anys dels Jocs Florals, i un poema nupcial, per ser recitat per s’oficiant o es regidors.»

–Ha fructificat aquesta feina d’acostar la poesia?

–«La gent que no està habituada a rebre poesia directament, quan la rep a través d’un recital veu que la poesia pot formar part de la seva vida habitual. Diuen ‘mira, he anat a un acte de poesia, però m’ha agradat’.»

–Com lliga fer d’empresari amb ser poeta?

–«Jo sempre dic aquesta boutade: fer d’empresari em serveix per relaxar-me de la poesia. Jo sóc empresari, sóc pare, sóc marit, sóc poeta, m’agrada sortir a navegar… Faig moltíssimes coses i intento fer-les amb moltíssima intensitat. Per mi tot es complementa. Tal vegada perquè quasi tota la gent de la lletra a Catalunya és gent relacionada amb les administracions, amb el món educatiu o del periodisme, ens trobem que el fet de ser empresari sembla que hagi de ser incompatible.»

–A les Illes no hi ha aquesta percepció?

–«Supos que és a través dels serials de TV3; habitualment es té una visió molt estranya de l’empresari. A TV3, quan treuen una mala persona, treuen un empresari. Això porta a una percepció que tal vegada a les Illes Balears no hem tingut. Després del precedent del Miquel Àngel Riera és impossible que ningú se sorprengui que es pugui ser poeta i empresari.»

–Com creu que es reben ara els poetes de les Illes a Catalunya?

–«Ara tenim la gran sort de tenir una gran base lectora. A més, en aquest moments els poetes de les Illes Balears tenim un avantatge. Les editorials que estan arriscant més en poesia són de les Illes: el Gall Editor, el Salobre, Moll, la Cantàrida… Són editorials que estan publicant el bo i millor i ja han començat a distribuir amb normalitat a Catalunya. Atès que els grans grups s’estan inhibint de publicar poesia, ses editorials petites, sobretot de les Illes, estan trobant un nínxol de mercat.»

–Va tractar Blai Bonet i Miquel Àngel Riera. Com el van influir?

–«Tant Blai Bonet com Miquel Àngel Riera eren dues persones que generaven ganes d’escriure. Quan jo tenia 18 anys i anava a casa seva, sortia amb unes immenses ganes de ser escriptor, d’escriure millor que ningú i d’agafar-me molt seriosament això que es diu literatura.»

–Per què passa tant de temps sense publicar després del seu primer llibre?

–«Per la sensació que quan tornàs a publicar havia de ser una cosa molt seriosa, molt ben feta, que quan una persona adquirís un llibre meu no se sentís estafada. Això va fer que estigués 18 anys intentant aprendre l’ofici. Per construir bones màquines s’ha de ser com a mínim enginyer i jo havia d’aprendre aquesta enginyeria. I vaig fer els experiments a casa i amb gasosa fins que vaig tenir tres llibres acabats. Alguns amics me varen insistir que allò ja es podia mostrar i va ser quan vaig fer la rentrée, el 2004.»

–L’empresariat està en crisi?

–«En aquest moment hi ha una gran falta de diners. No oblidem que aquesta és bàsicament una crisi financera i que les empreses, que són les que donen feina a la gent i les que creen riquesa, tenen molt difícil accedir als serveis bancaris bàsics. Els empresaris no tenim tot el suport que voldríem de la banca.»

–I la poesia, sent la crisi?

–«Jo crec que la poesia és un medicament per a l’esperit. No diré que cura la crisi, però cura el sentiment de crisi. Sempre trobarem un poema adequat a la nostra necessitat. I aquest poema serà un artefacte que ens confortarà.»

Entrevista: Anna Ballbona

Foto: Quim Puig


‘Es pot fer poesia de qualsevol cosa. La dificultat és fer-la bona’

23 Mai 2009

Matilde Alsina

 

llunari

 

No pas per la poca disponibilitat de Josep Lluís Aguiló sinó perquè una servidora encara no té el do de la ubiqüitat, hi hem tingut una xerrada a tranques i barranques (i no, no són les formigues d’en Pablo Motos) just uns minuts abans de la presentació de Llunari, el poemari amb què ha guanyat els Jocs Florals 2008 i s’ha convertit en Poeta de la Ciutat.

Ha començat amb una declaració de principis -“Llegir poesia ha de ser una experiència gratificant per al lector, per això, des del meu punt de vista, un poemari ha de tenir molta varietat temàtica”- i ha continuat explicant que cap dels poemes que componen el llibre necessita els altres. Que es poden llegir de manera independent.

I en podem donar fe: protagonitzats per contrabandistes, cow-boys, soldats, o coses tan poc glamuroses com els sistemes de manteniment d’un vaixell de fusta, els poemes de Llunari són ben variats, en la temàtica i en la veu.

Els “grans temes” hi conviuen harmònicament amb senzills moments d’intimitat (Amiga), petites accions quotidianes (Minerals) o versos d’una contundència brutal (Estàtica).

 

Llibre de màgia

 

Tots enfilats per un poeta que no vol ser ni la cara ni la creu de la moneda, sinó el cantell, en un llibre que ha titulat Llunari perquè “en la tradició mallorquina, és un llibre de màgia que serveix per predir el futur i, si el llegeixes a l’inrevès, invoques el dimoni”.

Encara que després digui que “la força de la poesia permet transformar-nos: fer sortir el dimoni, o l’àngel, que portem dins”, això de fer sortir en Banyeta, no sé, no sé.

Vol dir que no serà perillós llegir el seu llibre? “En un cas així, potser seria adecuat recomanar que no es llegeixi sense la supervisió d’un adult”, bromeja Aguiló.

El poeta a més ens explica que, a Mallorca, també es diuen llunaris de les taques blanques que els surten als nens sota les ungles. I que, com que cada taca vol dir una mentida, aquesta altra acepció li ha anat la mar de bé perquè -i ho diu ell, que consti- “el  poeta és un fingidor”.

 

18 anys per aprendre l’ofici

 

Llunari segueix la línia de Biblioteca secreta (2004), poemari publicat abans de Monstres (2005 i Premio Nacional de la Crítica al millor llibre de poemes en català), però escrit després (eing?)

“Entre el primer llibre que vaig publicar, Cants d’arjau i el segon, Biblioteca secreta, van passar 18 anys, durant els quals vaig intentar aprendre l’ofici. Així, em vaig trobar amb tres llibres a les mans, dos publicats el 2004 i l’altre un any més tard. El que ara presento el vaig començar a escriure a l’estiu de 2004″.

Carai, sí que és difícil escriure poesia. Divuit anys entre un llibre i l’altre, quatre anys des que comença a escriure Llunari fins que el publica. Això i les sempre baixes xifres de vendes dels llibres de poesia desanimaran més d’un!

“No -contesta, ràpid com un dels cow-boys del seu poema Tumbleweed-, jo vaig trigar tant de temps perquè volia sortir quan tingués un domini, quan estigués molt segur. Perquè una de les coses que no vull és fer perdre temps a la gent. No volia fer llibres que passessin desapercebuts”.

És d’agrair, aquesta actitud de treball i qualitat ara que qualsevol amb un processador de textos (i un corrector ortogràfic, sobretot no ens el deixem) pot inundar les llibreries amb productes d’una qualitat més que dubtosa.

Alguns dels poemes de Llunari tenen una ferma estructura narrativa. Expliquen històries (tots els poemes ho fan, no? Bé, se suposa que parlen més aviat dels sentiments dels que viuen les històries, però d’això ja en parlarem més avall).

 

De tot es pot fer poesia

 

Per això li hem preguntat si no s’ha sentit mai temptat per la narrativa, per fer el salt a la novel·la: “fins ara per a tot el que he volgut explicar m’ha bastat la poesia”. Perquè, al cap i a la fi, “tot pot ser explicat. Es pot fer poesia de qualsevol cosa. La dificultat és fer-la bona” (Ai, sàvies paraules!)

“Hi ha temes en què això és molt difícil -ens confessa a continuació Aguiló-. No perquè la poesia no ho permeti, sinó perquè jo no sento que tingui prou domini per parlar de temes com el maltractament dels infants o la destrucció de la innocència”.

Un altre tema espinós per al poeta mallorquí és el de la droga, “perquè sóc d’una generació que tots hem perdut algú per culpa de la droga”. Tot i això, s’ha atrevit a tractar-lo al poema Genius Locii.

 

Innovació poètica

 

No podem deixar escapar el poeta fins a la taula on l’esperen per fer la presentació sense arrencar-li unes paraules sobre la situació formal de la poesia.

En aquests temps en què tants s’omplen la boca parlant de les formes d’experimentació en la novel·la -com ara la ficcionalització del jo, que es veu que si no la practiques, estàs més antiquat que un estrenyecaps- és obligat preguntar si la poesia també viu un procés d’innovació o encara estem en l’estadi de la lira i la persecució indiscriminada de la musa.

“M’alegra que em faci aquesta pregunta -comença Aguiló amb l’expressió de satisfacció d’algú que fa anys que sospira poder dir aquesta frase i ara li han donat motius- perquè ara no hi ha una innovació formal, que és la que es va produir a principis de segle XX. Ara el que viu la poesia és una gran innovació temàtica i d’enfocament. Sortir de la poesia del jo i anar a la del tu i l’ell ha estat el gran salt”.

I de què Aguiló el practica no hi ha dubte. Els protagonistes (i musos) del poema Tres Packards són una cosa tan poc poètica com tres cotxes.

Ep, i no hi ha res que li sembli impossible. Li hem preguntat si es veuría amb cor d’incloure en un vers una paraula llarga, tècnica, freda i difícil de pronunciar i encara més de rimar com “esternocleidomastoideo” i ens ha dit que sí.

Això si li queda temps perquè, noi, ser Poeta de la Ciutat porta molta feina.

Entre bolos, confecció d’un poema satíric per al Carnaval, un altre perquè es pugui llegir en els casaments que se celebrin a la Casa Gran i el poema especial per commemorar els 150 anys de la restauració dels Jocs Florals de Barcelona, Josep Lluís Aguiló ja es pot anar encomanant a les muses.


Entrevista publicada a l’Espira, Suplement Cultural del Diari de Balears

28 Abril 2009

 

imatgeespira

Josep Lluís Aguiló (Manacor, 1967) va guanyar amb el seu nou llibre, Llunari (editat per Proa), el Premi Jocs Florals de Barcelona 2008.

Quines semblances i quines diferències presenta Llunari respecte dels teus llibres anteriors?

Per a mi aquest és un llibre que continua la línia oberta per La biblioteca secreta, que era el darrer que havia escrit tot i que, per circumstàncies, va ser el primer que vaig publicar després de devuit anys de silenci. Si a Monstres, el meu llibre de més èxit, sobretot em vaig proposar de fer un llibre unitari, com qui fa una exhibició de musculatura, agafant un tema i intentant tractar-ne tots els aspectes fins a exhaurir-los, amb La biblioteca secreta primer i ara amb Llunari he anat pel camí dels poemes individuals, autònoms, que tenen un principi i un final i no necessiten d’altres poemes perquè els lectors en puguin completar el sentit.

De totes maneres, Llunari també una certa unitat, potser no és una unitat temàtica, però sí d’atmosfera, de to…

Els poemes parlen de coses de les quals només se’n pot parlar fent-ne poemes. És a dir: tot el que pot esser dit en una carta, per telèfon, amb un fax, parlant amb la dona que estimes, no és material poètic. Evidentment, durant el període d’escriptura d’un llibre t’obsedeixen tota una sèrie de coses que només poden ser expressades o reflectides amb un poema, i això és el que dóna una unitat al llibre. De totes maneres, cada poema està concebut i escrit perquè pugui ser llegit individualment.

Quins són els temes o les obsessions recurrents d’aquest llibre?

Aquesta pregunta és molt difícil de respondre. O bé és molt fàcil. Les obsessions o els temes principals d’aquest llibre són la mort, la vida, l’amor. La pura existència. Cada poema de Llunari gira al voltant d’una obsessió, que jo, escrivint, intent investigar i aclarir per a mi mateix i per als altres.

A què et refereixes?

Jo crec en la poesia com a eina de coneixement. Hi ha un poema, que es titula Els Impactes Mínims, que tracta sobre la mort i l’amor, sobre l’impacte que produïm nosaltres mateixos sobre el món, sobre el canvi que produeix l’amor en la gent…

El llibre té un cert aire de màgia antiga, també.

A mi m’interessava el plantejament màgic perquè, en el fons, els llibres de màgia, normalment, eren llibres de remeis, calendaris de llunacions, en els quals s’explicava a la gent quan havien de sembrar i fer la collita i etcètera. És a dir: eren llibres que tenien una utilitat pràctica. I jo crec que els llibres de poesia tenen aquella mateixa utilitat pràctica que els llunaris. Encara que la gent que habitualment no en llegeix es pensa que la poesia és una cosa per a experts o per a iniciats.

Llunari també té un aire com a profètic.

Sí. Perquè aquells que posseïen un llibre de màgia se suposa que podien endevinar el futur. I, a la fi, els poetes, què feim més que provar d’endevinar el futur, o el present, o d’endevinar qualque cosa que no es veu? Per tot això em va interessar utilitzar una imatgeria i una atmosfera i un to que remetessin a un ambient de màgia.

Realment hi creus en aquest esperit profètic de la poesia?

Jo crec que la poesia serveix per conèixer-nos i per conèixer el món. La filosofia és la gran ciència, i la poesia crec que és una aproximació intuïtiva a la veritat, o a una certa veritat. Encara que la meva poesia és molt racional. A mi, la irracionalitat no m’interessa. En la meva obra, vull dir. En la d’altres, sí que m’interessa, i molt.

Alguns dels poemes són molt discursius. Això vol dir que neixen d’una idea clara, que van molt orientats ja d’entrada?

Sí. Cada poema meu està molt meditat. Quan el don per enllestit, l’he refet i repensat molt, moltíssim, fins i tot he provat de tenir presents tots els vessants del tema que hi tract. I únicament quan ja sé tot el que m’interessa dir sobre aquell tema, escrit pròpiament el poema. Això fa que un mateix poema tengui versions que no tenen res a veure. Potser un poema va començar sent en vers lliure, potser després va passar a estar format per decasíl·labs, potser després es va convertir en un sonet i potser finalment va tornar a ser en vers lliure. El poema és una estructura que jo bastesc com si fos una casa, i vaig mirant i pensant i decidint si vull que tengui dos o tres o quatre pisos, dues o tres portes, set o deu finestres… Amb això et vull dir que cada poema és un exercici total de racionalitat.

La discursivitat dels poemes et permet fer-los més clars, no?

Sí, però també em permet fer que el llibre tingui una lectura molt fluïda. Molta de gent m’explica que el vers li trenca la seva capacitat lectora, aleshores a mi m’interessava que els versos d’aquests poemes fossin molt fluids, però que hi hagués el mínim d’encavallaments, inclús que es poguessin llegir com si fossin prosa, però que així i tot, per descomptat, mantinguessin un clar sentit poètic.

Per escriure poesia, llegir prosa t’és tan útil com llegir poesia?

La prosa m’és molt útil per saber què m’interessa fer i què no. Quant a estil literari, vull dir. Moltes vegades, quan llegesc novel·les, trob un vers aquí i un altre vers allà, i pens: mira, ara aquest senyor ha fet un vers extraordinari i no se n’ha temut. En tot cas, llegir prosa m’és molt útil a l’hora de fer poesia.

Ja ho recomanava en Pound, això.

Exactament. Un dels consells que donava en Pound als poetes joves era que llegissin bona prosa.

Entrevista: Pere Antoni Pons

Foto: Serge Cases

 

Versió original en PDF