Sobre Llunari – Diari de Balears 2-XII-2008

29 Juny 2009

llunari bartomeu fiol

La força d’una parenta rica cínica

Bartomeu Fiol

Per circumstàncies que caldria esbrinar –una podria esser l’absència entre nosaltres del post noucentisme que s’ha perllongat tant en l’àmbit metropolità–, crec que estam assistint a Cavorques a una potent renovació del conreu de la parenta pobra/rica. Una bona rova d’això seria la recent aparició de Llunari, de Josep Lluís Aguiló, que ha merescut el Premi Jocs Florals de Barcelona 2008.

L’Alcover-Moll defineix cínic –a part de com a propi d’una determinada escola– amb aquestes paraules: “que, impúdicament fa gala de no creure en la rectitud i sinceritat morals”; la segona accepció que trobam al DIEC és gairebé coincident mot per mot: “que, impúdicament, fa gala de menysprear els valors morals”.

Servidor, quan en el títol d’aquest article parl d’una parenta rica cínica no pens en cap mena de cosa impúdica ni en cap pretensió de fer gala de res. Simplement, em referesc a la desconfiança radical que, en definitiva, hi ha darrere tot capteniment cínic; a la manca de credulitat, a l’escepticisme davant certes actituds que cal considerar ingènues per idealistes, a un cert pessimisme més que justificable, etc. En definitiva, un cinisme d’allò més realista que pot manifestar-se amb la tallant afirmació que les coses són com són i no com voldríem. Josep Maria Llompart era perfectament conscient d’aquesta antinòmia cinis- me-idealisme quan va encunyar l’enunciat “sermonadors il·lusos”. Tothom estarà d’acord que Josep Lluís Aguiló no ha estat mai cap sermonador il·lús. I una de les primeres coses que podem dir de Llunari és que és un text perfectament coherent amb la seva obra anterior. Si bé tampoc ens hem de torbar més a assenyalar que formalment la supera i ens encoratja decididament a posar les millor esperances en les seves contribucions futures.

Perquè Josep Lluís Aguiló és un practicant rigorós de la parenta rica amb el cap molt ben organitzat i amb un domini de la llengua exemplar. Quant als resultats concrets, cal destacar tota una sèrie de poemes i versos esplèndits com A cara o creu (“Sé que la cara és l’espai per a la màscara; la creu és el signe del laberint”); Els Justs (“Els illencs sabem bé que mai no es podrà / confiar en la solidesa dels homes / i que si hem de posar el nostre destí / en mans d’altri, perquè així són les normes, / confiarem abans en l’or trencat / que en la pretesa integritat dels justs”); He perdut alguns versos (“El pitjor és que sóc cons- cient / que els versos fugitius / se’n van a un poema que rellegeixo / sovint al mig de la nit, i que no puc recordar / quan em treu del llit, amb la llum de l’alba, / la bota de ferro del dia”); Tumbelweed, que ens parla de tres cowboys de pel·lícula i que acaba informant-nos que “un d’ells morirà d’aquí a uns instants / però jo no m’havia sentit mai / la meitat de viu de com em sent ara”); i, finalment, Waterloo, un cruel i descarnat Waterloo escolar (“Aprenguérem que podíem / guanyar qualque batalla, però que la guerra / estava perduda perquè Déu sempre / fa vèncer el bàndol que té més canons”).

I encara no puc deixar d’esmentar dos versos solts que poden representar o extractar la totalitat  del llibre: “La metàstasi de l’apocalipsi” i “Tot té el seu preu ocult. No hi ha regals”.•

Anuncis

Recordem Gabriel Galmés

18 Juny 2009

biel

 

Dia 16 de Juny, fa dos dies, va fer vuit anys de la mort als trenta nou anys de l’escriptor Gabriel Galmés.

Supòs que, al cap i a la fi, nosaltres som, en gran part, la suma dels nostres morts. Gabriel Galmés va ser un dels meus primers morts; potser el més important. Tal vegada, en el seu traspàs, va ser la primera vegada que vaig adonar-me que la malaltia i la mort no eren uns processos que pertanyien en exclusiva a unes generacions determinades. La mort de Gabriel ens va demostrar, a nosaltres que ens creiem invulnerables, que el talent i la bondat no eren cap garantia contra l’atzar i la destrucció.

Ara és un gran moment per, si no ho heu fet,  llegir els seus llibres. Parfait Amour, El rei de la casa, La vida perdurable, El rei de la selva o Una cara manllevada són joies de la literatura catalana que, si les llegiu, us faran riure i plorar, us commouran i us canviaran i, sobretot, estic segur que us faran feliços.

Vaig escriure aquesta Elegia, una villanelle, als tres anys de la seva mort i vol parlar dels efectes i les conseqüències de la mort d’un creador.

 

Elegia

en la mort de Gabriel Galmés

 

La llum s’ha apagat. S’ha tancat la porta.

Que el caliu es colgui en la cendra airada.

Extingiu la flama, la veu és morta.

 

Que s’assequi la llengua; com l’escorça.

Que un silenci espès lacri aquesta errada.

La llum s’ha apagat. S’ha tancat la porta.

 

Tancau el tall que el ganivet suporta.

Que el mànec calmi la seva alenada.

Extingiu la flama, la veu és morta.

 

Fermau amb pany la cadena més forta.

Deixau al calaix la clau enterrada.

La llum s’ha apagat. S’ha tancat la porta.

 

Llençau al pou el cubell i la corda.

Escampau vidres sobre la teulada.

Extingiu la flama, la veu és morta.

 

Que el record us deixi la cara absorta.

Clavau el trinxet a la mà endolada.

La llum s’ha apagat. S’ha tancat la porta.

Extingiu la flama, la veu és morta.

 

La Biblioteca Secreta, 2004

 



«Fer d’empresari em serveix per relaxar-me de la poesia» – El Punt – 7-IV-09

9 Juny 2009

 

Josep lluís aguiló

 

A més de Llunari, té quatres llibres de poesia publicats, que conviuen sense grinyols amb la seva feina: és empresari d’una cadena d’hipermercats i supermercats estesa a Mallorca, Menorca, Eivissa i les Canàries.

Què és això de ser i de fer de poeta de la ciutat?

–«He fet actes per intentar promocionar sa poesia i per promocionar el llibre, Llunari. També he treballat per a la ciutat de Barcelona fent poemes. Vaig fer un poema per la rua de carnestoltes, un altre per commemorar els 150 anys dels Jocs Florals, i un poema nupcial, per ser recitat per s’oficiant o es regidors.»

–Ha fructificat aquesta feina d’acostar la poesia?

–«La gent que no està habituada a rebre poesia directament, quan la rep a través d’un recital veu que la poesia pot formar part de la seva vida habitual. Diuen ‘mira, he anat a un acte de poesia, però m’ha agradat’.»

–Com lliga fer d’empresari amb ser poeta?

–«Jo sempre dic aquesta boutade: fer d’empresari em serveix per relaxar-me de la poesia. Jo sóc empresari, sóc pare, sóc marit, sóc poeta, m’agrada sortir a navegar… Faig moltíssimes coses i intento fer-les amb moltíssima intensitat. Per mi tot es complementa. Tal vegada perquè quasi tota la gent de la lletra a Catalunya és gent relacionada amb les administracions, amb el món educatiu o del periodisme, ens trobem que el fet de ser empresari sembla que hagi de ser incompatible.»

–A les Illes no hi ha aquesta percepció?

–«Supos que és a través dels serials de TV3; habitualment es té una visió molt estranya de l’empresari. A TV3, quan treuen una mala persona, treuen un empresari. Això porta a una percepció que tal vegada a les Illes Balears no hem tingut. Després del precedent del Miquel Àngel Riera és impossible que ningú se sorprengui que es pugui ser poeta i empresari.»

–Com creu que es reben ara els poetes de les Illes a Catalunya?

–«Ara tenim la gran sort de tenir una gran base lectora. A més, en aquest moments els poetes de les Illes Balears tenim un avantatge. Les editorials que estan arriscant més en poesia són de les Illes: el Gall Editor, el Salobre, Moll, la Cantàrida… Són editorials que estan publicant el bo i millor i ja han començat a distribuir amb normalitat a Catalunya. Atès que els grans grups s’estan inhibint de publicar poesia, ses editorials petites, sobretot de les Illes, estan trobant un nínxol de mercat.»

–Va tractar Blai Bonet i Miquel Àngel Riera. Com el van influir?

–«Tant Blai Bonet com Miquel Àngel Riera eren dues persones que generaven ganes d’escriure. Quan jo tenia 18 anys i anava a casa seva, sortia amb unes immenses ganes de ser escriptor, d’escriure millor que ningú i d’agafar-me molt seriosament això que es diu literatura.»

–Per què passa tant de temps sense publicar després del seu primer llibre?

–«Per la sensació que quan tornàs a publicar havia de ser una cosa molt seriosa, molt ben feta, que quan una persona adquirís un llibre meu no se sentís estafada. Això va fer que estigués 18 anys intentant aprendre l’ofici. Per construir bones màquines s’ha de ser com a mínim enginyer i jo havia d’aprendre aquesta enginyeria. I vaig fer els experiments a casa i amb gasosa fins que vaig tenir tres llibres acabats. Alguns amics me varen insistir que allò ja es podia mostrar i va ser quan vaig fer la rentrée, el 2004.»

–L’empresariat està en crisi?

–«En aquest moment hi ha una gran falta de diners. No oblidem que aquesta és bàsicament una crisi financera i que les empreses, que són les que donen feina a la gent i les que creen riquesa, tenen molt difícil accedir als serveis bancaris bàsics. Els empresaris no tenim tot el suport que voldríem de la banca.»

–I la poesia, sent la crisi?

–«Jo crec que la poesia és un medicament per a l’esperit. No diré que cura la crisi, però cura el sentiment de crisi. Sempre trobarem un poema adequat a la nostra necessitat. I aquest poema serà un artefacte que ens confortarà.»

Entrevista: Anna Ballbona

Foto: Quim Puig


Poemes d’ara II – Felanitx – Pere Joan Martorell

8 Juny 2009

 

 

El poeta de Lloseta Pere Joan Martorell recita el poema Tots Sants del llibre Dansa Nocturna.


Poemes d’Ara I – Felanitx – Sebastià Alzamora

5 Juny 2009

 

 

El 25 d’abril, a la Casa de Cultura de Felanitx, amb el patrocini de “La Caixa” vaig participar a una lectura de poemes per celebrar la setmana del llibre.  Els poetes que hi participàrem varen ser Sebastià Alzamora, Manel Forcano, Pere Joan Martorell i Jo.

Una de les coses millors que m’han passat d’ençà que vaig començar a publicar ha sigut el fet de poder conrear unes amistats que varen néixer de la meva admiració per l’obra d’alguns escriptors i que afortunadament m’han servit per demostrar-me que moltes vegades a una gran capacitat literària li correspon una gran qualitat humana.

Us deixo amb la gravació d’un dels poemes que va recitar Sebastià Alzamora a l’acte.


Presentació

27 Abril 2009

 

El meu nom és Josep Lluís Aguiló, visc a Mallorca i enguany tinc la sort de ser el Poeta de la Ciutat de Barcelona. Degut a aquest fet  lletrA, el portal de literatura catalana de la UOC, en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona, m’ha ofert ser el seu primer escriptor convidat.
 
No cal dir que estic encantat amb la proposta i que tinc la intenció d’aprofitar al màxim l’oportunitat que se’m dona.

La meva intenció és utilitzar aquest espai per posar al vostre abast poemes, entrevistes, crítiques i articles que us permetin fer-vos una idea de la meva obra. També posaré poemes de poetes que admiro  i compartiré amb vosaltres alguns aspectes de la meva vida, les meves aficions i la seva relació amb la poesia. També, entre d’altres coses, us parlaré del que ha significat per mi haver sigut enguany el Poeta de la Ciutat.

Per obrir boca us deixo un poema de Llunari, el meu últim llibre, editat per Edicions Proa.
  
 
 laberint1
 
Les Normes dels Laberints
 

He escrit dues normes dels laberints

als marges estrets del llibre del temps.

 

La primera és que els seus túnels estiguin

fets de la pedra gastada dels dies

i coberts amb la volta de les nits.

 

La segona és que l’arquitecte etern

faci que els senders clars, inevitables,

els que ens facin anar més lluny del centre,

tinguin el paviment de fosc desig.

 

LLunari, 2008