Sobre Llunari – Suplement Cultura- Avui 24-1-2009

8 Juny 2009

Llunari a l'avui

Cartomància

Pere Ballart

En la casuística d’aquell vistós retaule mitològic que va ser Monstres (2005), Josep Lluís Aguiló ja exhibia prou bé quines són les qualitats de la rica imaginació poètica que distingeix el seu estil. Molt més que en l’eufonia, la perícia mètrica, un to incisiu o l’efusió directa del jo íntim, el seu vers excel·leix a l’hora de proposar, inventiva i canviant, una ambientació al·legòrica que emmiralli el desfici i les pors que ens fan ser tan imperfectes. I Llunari, el recull que l’ha promogut a ser durant tot un any poeta de la ciutat, perfà i millora encara aquell talent particular.

 Si sota el mateix títol i en tota una secció de l a Poesia del 1957 Carner llegia en la diversa meteorologia de les estacions algun indici sobre el sentit d’allò que l’acuitava, Aguiló prefereix investir el terme amb el poder més misteriós de la predicció i de l’horòscop: també aquest seu llunari té per tema primordial la vida incerta (“esbrinar si estàs fent un bon negoci / o si t’estàs ensorrant”), però busca en canvi els averanys capaços d’explicar-la en imatges de laberints, inferns, guardians, palaus de pilars d’or i apocalipsis, que el poeta fa ben semblants, tanmateix, a aquells altres que poblen l ’univers que cada dia coneixem.

Naips arrenglerats damunt la taula

 El lector de Llunari, per tant, queda convidat a veure els trenta-dos poemes de què es compon el volum gairebé com si cadascun fos un dels naips historiats que un endeví va arrenglerant sobre una taula; un metafòric tarot, bigarrat i brillant, en què de tant en tant veiem sortir la carta del màgic (Miralls de tinta, Minerals), la dels enamorats (Les rompents de l’infinit, Els impactes mínims), la de la mort (Els drets dels morts, Estàtica) i, fins i tot –com ja anunciava l’epígraf lexicogràfic de l’obra–, la del diable (Una temporada a l’infern). El savi tirador que ja fa temps que ha esdevingut aquest manacorí sap que el seu sortilegi només podrà triomfar si ens du d’una banda a l’altra dels correlats imaginaris pels viaranys d’unes estampes magníficament dibuixades: la vivesa descriptiva de peces com ara El contracte, El contraban i Tumbleweed xifra per ella sola tot el seu èxit expressiu.

 Com és lògic, és allà on apreciem amb quin esforç està l’ordit simbòlic conservant a distància allò més personal que l’exercici d’Aguiló resulta del tot percucient, com en Els drets dels morts (que presenta un més enllà sindicalment organitzat, perdut tot vincle amb nosaltres) o en l’estremidor Genius locii, que emmascara el dolor darrere les històries de follets Entremaliats. Quan sovint tots dos mons, l’efectiu i el fantàstic, arriben a un perfecte equilibri, el poema descansa sobre el cantell mateix de l’analogia i el llibre recorda així aquella moneda en moviment (que veiem al final d’A cara o creu) que no ha decidit encara “de quin cantó s’ha d’ajeure a morir” i que l’actual guanyador dels Jocs Florals de Barcelona fa girar i girar de manera excel·lent.