Poemes d’Ara III – Felanitx – Manel Forcano

11 Juny 2009

 

 

El poeta Manel Forcano recita el poema Istambul del seu últim llibre Llei d’estrangeria

Anuncis

Poemes d’ara II – Felanitx – Pere Joan Martorell

8 Juny 2009

 

 

El poeta de Lloseta Pere Joan Martorell recita el poema Tots Sants del llibre Dansa Nocturna.


Poemes d’Ara I – Felanitx – Sebastià Alzamora

5 Juny 2009

 

 

El 25 d’abril, a la Casa de Cultura de Felanitx, amb el patrocini de “La Caixa” vaig participar a una lectura de poemes per celebrar la setmana del llibre.  Els poetes que hi participàrem varen ser Sebastià Alzamora, Manel Forcano, Pere Joan Martorell i Jo.

Una de les coses millors que m’han passat d’ençà que vaig començar a publicar ha sigut el fet de poder conrear unes amistats que varen néixer de la meva admiració per l’obra d’alguns escriptors i que afortunadament m’han servit per demostrar-me que moltes vegades a una gran capacitat literària li correspon una gran qualitat humana.

Us deixo amb la gravació d’un dels poemes que va recitar Sebastià Alzamora a l’acte.


Poesia per Picasso

31 Mai 2009

«Me dicen que escribes. Te creo capaz de cualquier cosa. Si un día me dijeran que has oficiado una misa, también me lo creería.» 

 (La Mare de Picasso)

 

«En el fondo, soy un poeta que se malogró. ¿No te parece?»

 (Pablo Picasso)

  

Una de les activitats que ha fet enguany com Poeta de la Ciutat va ser al Museu Picasso. El 22 d’abril vaig participar a un cicle d’actes que se diu “La col·lecció vista per” que segons la informació del Museu té l’objectiu de

 

 “convidar a creadors de diverses disciplines a oferir una visió critica i personal al voltant de l’obra i la figura de Picasso. Una mirada exterior al Museu que es genera des d’ àmbits i practiques molt diverses -art, literatura, ciència- i que apunta vies per a la generació de noves narratives picassianes, construïdes des del present i alliberades dels tòpics i les interpretacions de caire historicista que pesen sobre la recepció d’aquest artista” 

 

Quan vaig començar a planificar l’acte vaig tenir la sort de que caigués en les meves mans el volum “Poemas en prosa” que arreplega els poemes escrits per Picasso en traducció castellana d’Ana Nuño. 

 

Coneixia algún poema solt de Picasso però desconeixia la magnitud de la seva obra.

 

Va ser llavors que vaig pensar que podria ser interessant fer una aproximació al Picasso literat mitjançant el relat d’anècdotes de Picasso relacionades amb escriptors o amb la literatura i completar-ho amb un recital de poemes que inclogués poemes de Picasso, poemes d’alguns amics seus com Apollinaire, Breton o Neruda i algun de meu de propina.

 

Aquí vos poso alguns dels poemes que vaig dir:

 

A LA SANTÉ         

 

I

Abans d’entrar a la meva cel.la

Ha calgut que em posés tot nu


I quina veu sinistra ulula


Guillaume què s’ha fet de tu

Llàtzer penetrant dins la tomba


En lloc de sortir-ne com féu


Adéu passada de cançons


Oh els meus anys oh noies adéu

 

IV

Com m’enutjo entremig d’aquests murs escarits
    

Amb pàl.lids colors com de calç


Una mosca al paper corre amb passos petits
  

 Les meves ratlles desiguals

Què serà de mi Déu que saps la meva pena


Tu que me l’has dat Compadeix
Els meus ulls

sense llàgrimes la grogor la cadena
    

que la cadira percudeix

Tots aquests pobres cors batent a la presó
   

L’Amor que sempre m’acompanya

I sobretot la meva decandida raó
  

I aquest desesper que la guanya

    (Guillaume Apollinaire. Trad. Marià Villangómez)

 

JÚLIA O LA ROSA    

  

Et vaig conèixer un dia sortint de Saint-Lazare 

I em vas fer pensar a l’acte en dones de nom rar 

Que foren grans amants en novel.les presents sense cap trava. 

Com Àngela la Grega que a Hèrcules Rangon l’hi ben mamava 

O Madame Linars i ses filles el sexe de les quals es desbotona 

Amb el record del ciutadà Restif de la Bretonne 

Tan excitat estava que en un edícul et vaig haver de cardar 

Entre el dipòsit d’aigua i el paper de fregar 

A fregalls et pudia la xona pro vaig ejacular i tu oh porca meva 

Amb la trompa de Falopi tocaves la trompa sense treva 

I al moment que et vas córrer Ai ai que bé em penetra 

Un reguitzell de pets vas engegar amb el cul carregat de salpetre 

Bo i remenant les anques en una deliciosa sarabanda 

Les anques poderoses com formatges d’Holanda 

Però avui les teves anques diuen una altra cosa 

Em penso que parlen de la roseta i de la rosa 

 

    (Guillaume Apollinaire. Trad. Miquel Martí i Pol)

      

   

LLEGADA A PUERTO PICASSO


DESEMBARQUÉ en Picasso a las seis de los días de 
         otoño, recién
el cielo anunciaba su desarrollo rosa, miré alrededor, 
         Picasso
se extendía y encendía como el fuego del amanecer. 
         Lejos atrás
quedaban las cordilleras azules y entre ellas 
         levantándose en el valle el Arlequín de ceniza.
He aquí: yo venía de Antofagasta y de Maracaibo, 
         yo venía de Tucumán
y de la tercera Patagonia, aquella de dientes helados 
         roídos por el trueno, aquella de bandera
         sumergida en la nieve perpetua.

Y yo entonces desembarqué, y vi grandes mujeres 
         de color de manzana
en las orillas de Picasso, ojos desmedidos, brazos 
         que reconocí:
tal vez la Amazonia, tal vez era la Forma.

Y al oeste eran titiriteros desvalidos rodando hacia 
          el amarillo,
y músicos con todos los cuadros de la música, y aún 
          más, allá la geografía
se pobló de una desgarradora emigración de mujeres, 
          de aristas,
de pétalos y llamas,
y en medio de Picasso entre las dos llanuras y el 
          árbol de vidrio,
vi una Guernica en que permaneció la sangre como 
          un gran río, cuya corriente
se convirtió en la copa del caballo y la lámpara:

ardiente sangre sube a los hocicos, 
húmeda luz que acusa para siempre.

Así, pues, en las tierras de Picasso de Sur a Oeste, 
toda la vida y las vidas hacían de morada 
y el mar y el mundo allí fueron acumulando 
su cereal y su salpicadura.

Encontré allí el arañado fragmento
de la tiza, la cáscara del cobre,
y la herradura muerta que desde sus heridas
hacia la eternidad de los metales crece,
y vi la tierra entrar como el pan en los hornos
y la vi aparecer con un hijo sagrado.

También el gallo negro de encefálica espuma 
encontré, con un ramo de alambre y arrabales, 
el gato azul con su abanico de uñas, 
el tigre adelantado sobre los esqueletos.

Yo fui reconociendo las marcas que temblaron 
en la desembocadura del agua en que nací. 
Primero fue esta piedra con espinas, en donde 
sobresalió, ilusoria, la rama desgarrada, 
y la madera en cuya rota genealogía 
nacen las bruscas aves de mi fuego natal.

Pero el toro asomó desde los corredores 
en el centro terrestre, yo vi su voz, llegaba 
escarbando las tierras de Picasso, se cubría 
la efigie con los mantos de la tinta violeta,
y vi venir el cuello de su oscura catástrofe 
y todos los bordados de su baba invencible.

Picasso de Altamira, Toro del Orinoco, 
torre de aguas por el amor endurecidas, 
tierra de minerales manos que convirtieron 
como el arado, en parto la inocencia del musgo.

Aquí está el toro de cuya cola arrastra 
la sal y la aspereza, y en su ruedo 
tiembla el collar de España con un sonido seco, 
como un saco de huesos que la luna derrama.

Oh circo en que la seda sigue ardiendo 
como un olvido de amapolas en la arena 
y ya no hay sino día, tiempo, tierra, destino 
para enfrentarse, toro del aire desbocado. 
Esta corrida tiene todo el morado luto, 
la bandera del vino que rompió las vasijas:
y aún más: es la planta de polvo del arriero 
y las acumuladas vestiduras que guardan 
el distante silencio de la carnicería. 
Sube España por estas escaleras, arrugas 
de oro y de hambre, y el rostro cerrado de la
         cólera
y aún más, examinad su abanico: no hay 
         párpados.
Hay una negra luz que nos mira sin ojos.

Padre de la Paloma, que con ella 
desplegada en la luz llegaste al día, 
recién fundada en su papel de rosa, 
recién limpia de sangre y de rocío, 
a la clara reunión de las banderas.

Paz o paloma, apostura radiante!

Círculo, reunión de lo terrestre!

Espiga pura entre las flechas rojas! 
Súbita dirección de la esperanza! 
Contigo estamos en el fondo revuelto 
de la arcilla, y hoy en el duradero 
metal de la esperanza.
                              “Es Picasso”,
dice la pescadora, atando plata, 
y el nuevo otoño araña
                              el estandarte
del pastor: el cordero que recibe una hoja 
del cielo en Vallauris, 
y oye pasar los gremios a su colmena, cerca 
del mar y su corona de cedro simultáneo.

Fuerte es nuestra medida cuando 
arrojamos -amando al simple hombre- 
tu brasa en la balanza, en la bandera. 
No estaba en los designios del escorpión tu
                                                 rostro.
Quiso morder a veces y encontró tu cristal 
desmedido, 
tu lámpara bajo la tierra
                                    y entonces?
Entonces por la orilla de la tierra crecemos, 
hacia la otra orilla de la tierra crecernos.

Quien no escuche estos pasos oye tus pasos. Oye
desde la infinidad del tiempo este camino.
Ancha es la tierra. No está tu mano sola.
Ancha es la luz. Enciéndela sobre nosotros.

(de Las uvas y el Viento de Pablo Neruda)

 

 

 

 


Poeta de Barcelona I

25 Mai 2009

jocs florals

 

Com a Poeta de la Ciutat vaig proposar a l’Ajuntament de Barcelona que el títol no fos buit de contingut  i per això em vaig oferir a treballar de poeta per a l’Ajuntament fent alguns poemes expressament per ells.

Les meves dues propostes inicials, un poema per Carnaval i un altre de Nupcial per a ser utilitzat a les noces solemnes de l’Ajuntament, varen ser acceptades immediatament i, com a conseqüència lògica a la meva proposició, des de l’Ajuntament se’m va demanar que escrivís un poema per celebrar el cent cinquanta aniversari dels Jocs Florals

Vaig dir aquest poema  a la cerimònia de commemoració dels cent cinquanta anys dels Jocs Florals del passat 21 de Maig. 

 

En els cent cinquanta anys dels Jocs Florals

 

                                     A Joan I, Rey Aymador de Gentilesa

                                     Als poetes que han presentat, durant els últims cent cinquanta anys, els seus poemes als Jocs Florals de Barcelona i als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili (1941-1977).

 

Bona tarda, només serà un moment:

som nosaltres, els de la Gaia Ciència,

els que, cada any, passem per casa vostra.

Ara en portem venint uns cent cinquanta.

 

Som els que us mostrem els nostres poemes

que són, perquè ens entenguem, els escrits

on declarem, un cop més, quines són

les terres que no us pertanyen i quines

són les vostres propietats legítimes.

 

Tornem aquí just un dia cada any

i, quan ho fem, ens sentim importants.

 

Venim, diligents, a recordar-vos

tot el que ens sembla que necessiteu

saber; us parlem dels vostres amors

i de tots els altres amors que us manquen.

 

Nosaltres, els que venim any rere any,

també tornem aquí per demostrar

que treballem una llengua forta

que ens domina, que ens castiga, que ens fa

el seu gresol on es deixarà fondre,

aliar-se i també amalgamar-se

perquè la dobleguem i fabriquem,

amb ella, les màquines i les eines

noves i brillants que necessiteu.

 

Legislem sobre el vostre obscur desig;

mesurem la densitat de les fes;

canem els perímetres de les pàtries;

som els vostres poetes orgullosos

 

i us recordo que ens necessitareu;

que venim per trobar-nos importants;

que treballem sempre per pocs diners

i que no esperem que ens doneu les gràcies.

 

Parlant clar: hem vingut a recordar-vos

que som ciutadans d’un estat fantasma

que té la frontera als diccionaris.

 

En resum; parlant encara més clar:

tornem per explicar qui sou vosaltres.


Grans Èxits II

19 Mai 2009

 

DSCN1410

 

Si el Gran Èxit del Llunari és el poema Minerals el del meu llibre anterior, Monstres, va ser el poema Maria Enganxa.

Monstres és un llibre de poemes protagonitzats per figures amb característiques monstruoses de distintes tradicions i Maria Enganxa és el prototip de monstre útil i alliçonador.

Ella és un monstre d’origen mallorquí; una dona d’aigua malèfica que té un garfi al lloc d’una mà. Maria Enganxa viu al fons dels aljubs, cisternes, pous i safareigs i quan un infant hi guaita l’arrossega a dintre amb el seu ganxo.

No cal remarcar l’utilitat d’un monstre així que segurament encara salva moltes vides d’infants gràcies al terror que provoca.

També vull explicar un fet curiós: als pobles de Mallorca, quan algú, normalment persones d’edat avançada, decideix acabar amb la seva vida moltes vegades el troben surant dins la cisterna.

Supòs que el poema vol parlar un poc de tot això.

 

Maria Enganxa

 

A la cisterna, devora la manxa

que rega la llimonera olorosa,

hi neda l’anguila més llefiscosa

i m’hi aguaita na Maria Enganxa.

 

Na Maria porta un ganxo de ferro

tot rovellat, amb la punxa corcada

i em vigila tot el temps, afamada,

quan trec el poal per omplir el gerro.

 

Espera ajaguda sota el mirall

que fa l’aigua obscura. El garfi untat

de salivera profetitza el tall

 

que m’arrossegarà al  fred llit blau.

Cos ofegat, ceruli enamorat,

seré de na Maria el mort esclau.

 

Monstres, Edicions Proa, 2005

 


Grans Èxits

15 Mai 2009

Enguany he tingut el privilegi de poder dir poemes en públic en moltes ocasions. El fet de posar poemes en contacte directe amb la gent m’ha permès d’anar confeccionant una llista (curta) de Grans Èxits. És a dir: els poemes dels que la gent, quan has acabat el recital, te’n parla.

 L’altre dia, a València, a Ca Revolta, presentant el Llunari vaig declarar la meva intenció de publicar algun dia un llibre de poemes titulat així “Grans  Èxits“, fet amb poemes inèdits; naturalment.

El poeta Manel Marí, que em feia la presentació, juntament amb Maria Josep Escrivà (gràcies guapos) em va dir que era una gran idea sempre i quan anés embolcallat amb una faixa que digués: “Anunciado en Televisión”

Aquest és sens dubte el gran èxit del Llunari. Espero que us agradi.

 
Minerals

 

He anat a comprar minerals

amb la Maria. Té set anys.

 

Els dissabtes hi ha un mercat de carrer

i un venedor que, a cops, en porta.

 

Hem arribat, les pedres

llueixen sota el sol. La meva filla

els ha anat tocant i triant

amb expressió de caçador.

 

Les pedres són més grosses

que la seva mà. Algunes són

més brillants que els seus ulls.

 

El firaire les assenyala:

Aquesta és la pedra dels ulls,

aquesta és la pedra del cor,

aquesta té molta energia.-

 

La meva filla el mira, seriosa,

 i diu: –Això és un hematites,

això turquesa, això oliví,

això obsidiana nevada.

 

El posa al seu lloc. Poca broma.

 Amb la mateixa cara seriosa

amb què tot sovint m’explica

que les fades existeixen;

 

que adesiara en veu.

 

 Llunari, Edicions Proa 2008