Poemes d’ara II – Felanitx – Pere Joan Martorell

8 Juny 2009

 

 

El poeta de Lloseta Pere Joan Martorell recita el poema Tots Sants del llibre Dansa Nocturna.

Anuncis

Poemes d’Ara I – Felanitx – Sebastià Alzamora

5 Juny 2009

 

 

El 25 d’abril, a la Casa de Cultura de Felanitx, amb el patrocini de “La Caixa” vaig participar a una lectura de poemes per celebrar la setmana del llibre.  Els poetes que hi participàrem varen ser Sebastià Alzamora, Manel Forcano, Pere Joan Martorell i Jo.

Una de les coses millors que m’han passat d’ençà que vaig començar a publicar ha sigut el fet de poder conrear unes amistats que varen néixer de la meva admiració per l’obra d’alguns escriptors i que afortunadament m’han servit per demostrar-me que moltes vegades a una gran capacitat literària li correspon una gran qualitat humana.

Us deixo amb la gravació d’un dels poemes que va recitar Sebastià Alzamora a l’acte.


Poesia per Picasso

31 Mai 2009

«Me dicen que escribes. Te creo capaz de cualquier cosa. Si un día me dijeran que has oficiado una misa, también me lo creería.» 

 (La Mare de Picasso)

 

«En el fondo, soy un poeta que se malogró. ¿No te parece?»

 (Pablo Picasso)

  

Una de les activitats que ha fet enguany com Poeta de la Ciutat va ser al Museu Picasso. El 22 d’abril vaig participar a un cicle d’actes que se diu “La col·lecció vista per” que segons la informació del Museu té l’objectiu de

 

 “convidar a creadors de diverses disciplines a oferir una visió critica i personal al voltant de l’obra i la figura de Picasso. Una mirada exterior al Museu que es genera des d’ àmbits i practiques molt diverses -art, literatura, ciència- i que apunta vies per a la generació de noves narratives picassianes, construïdes des del present i alliberades dels tòpics i les interpretacions de caire historicista que pesen sobre la recepció d’aquest artista” 

 

Quan vaig començar a planificar l’acte vaig tenir la sort de que caigués en les meves mans el volum “Poemas en prosa” que arreplega els poemes escrits per Picasso en traducció castellana d’Ana Nuño. 

 

Coneixia algún poema solt de Picasso però desconeixia la magnitud de la seva obra.

 

Va ser llavors que vaig pensar que podria ser interessant fer una aproximació al Picasso literat mitjançant el relat d’anècdotes de Picasso relacionades amb escriptors o amb la literatura i completar-ho amb un recital de poemes que inclogués poemes de Picasso, poemes d’alguns amics seus com Apollinaire, Breton o Neruda i algun de meu de propina.

 

Aquí vos poso alguns dels poemes que vaig dir:

 

A LA SANTÉ         

 

I

Abans d’entrar a la meva cel.la

Ha calgut que em posés tot nu


I quina veu sinistra ulula


Guillaume què s’ha fet de tu

Llàtzer penetrant dins la tomba


En lloc de sortir-ne com féu


Adéu passada de cançons


Oh els meus anys oh noies adéu

 

IV

Com m’enutjo entremig d’aquests murs escarits
    

Amb pàl.lids colors com de calç


Una mosca al paper corre amb passos petits
  

 Les meves ratlles desiguals

Què serà de mi Déu que saps la meva pena


Tu que me l’has dat Compadeix
Els meus ulls

sense llàgrimes la grogor la cadena
    

que la cadira percudeix

Tots aquests pobres cors batent a la presó
   

L’Amor que sempre m’acompanya

I sobretot la meva decandida raó
  

I aquest desesper que la guanya

    (Guillaume Apollinaire. Trad. Marià Villangómez)

 

JÚLIA O LA ROSA    

  

Et vaig conèixer un dia sortint de Saint-Lazare 

I em vas fer pensar a l’acte en dones de nom rar 

Que foren grans amants en novel.les presents sense cap trava. 

Com Àngela la Grega que a Hèrcules Rangon l’hi ben mamava 

O Madame Linars i ses filles el sexe de les quals es desbotona 

Amb el record del ciutadà Restif de la Bretonne 

Tan excitat estava que en un edícul et vaig haver de cardar 

Entre el dipòsit d’aigua i el paper de fregar 

A fregalls et pudia la xona pro vaig ejacular i tu oh porca meva 

Amb la trompa de Falopi tocaves la trompa sense treva 

I al moment que et vas córrer Ai ai que bé em penetra 

Un reguitzell de pets vas engegar amb el cul carregat de salpetre 

Bo i remenant les anques en una deliciosa sarabanda 

Les anques poderoses com formatges d’Holanda 

Però avui les teves anques diuen una altra cosa 

Em penso que parlen de la roseta i de la rosa 

 

    (Guillaume Apollinaire. Trad. Miquel Martí i Pol)

      

   

LLEGADA A PUERTO PICASSO


DESEMBARQUÉ en Picasso a las seis de los días de 
         otoño, recién
el cielo anunciaba su desarrollo rosa, miré alrededor, 
         Picasso
se extendía y encendía como el fuego del amanecer. 
         Lejos atrás
quedaban las cordilleras azules y entre ellas 
         levantándose en el valle el Arlequín de ceniza.
He aquí: yo venía de Antofagasta y de Maracaibo, 
         yo venía de Tucumán
y de la tercera Patagonia, aquella de dientes helados 
         roídos por el trueno, aquella de bandera
         sumergida en la nieve perpetua.

Y yo entonces desembarqué, y vi grandes mujeres 
         de color de manzana
en las orillas de Picasso, ojos desmedidos, brazos 
         que reconocí:
tal vez la Amazonia, tal vez era la Forma.

Y al oeste eran titiriteros desvalidos rodando hacia 
          el amarillo,
y músicos con todos los cuadros de la música, y aún 
          más, allá la geografía
se pobló de una desgarradora emigración de mujeres, 
          de aristas,
de pétalos y llamas,
y en medio de Picasso entre las dos llanuras y el 
          árbol de vidrio,
vi una Guernica en que permaneció la sangre como 
          un gran río, cuya corriente
se convirtió en la copa del caballo y la lámpara:

ardiente sangre sube a los hocicos, 
húmeda luz que acusa para siempre.

Así, pues, en las tierras de Picasso de Sur a Oeste, 
toda la vida y las vidas hacían de morada 
y el mar y el mundo allí fueron acumulando 
su cereal y su salpicadura.

Encontré allí el arañado fragmento
de la tiza, la cáscara del cobre,
y la herradura muerta que desde sus heridas
hacia la eternidad de los metales crece,
y vi la tierra entrar como el pan en los hornos
y la vi aparecer con un hijo sagrado.

También el gallo negro de encefálica espuma 
encontré, con un ramo de alambre y arrabales, 
el gato azul con su abanico de uñas, 
el tigre adelantado sobre los esqueletos.

Yo fui reconociendo las marcas que temblaron 
en la desembocadura del agua en que nací. 
Primero fue esta piedra con espinas, en donde 
sobresalió, ilusoria, la rama desgarrada, 
y la madera en cuya rota genealogía 
nacen las bruscas aves de mi fuego natal.

Pero el toro asomó desde los corredores 
en el centro terrestre, yo vi su voz, llegaba 
escarbando las tierras de Picasso, se cubría 
la efigie con los mantos de la tinta violeta,
y vi venir el cuello de su oscura catástrofe 
y todos los bordados de su baba invencible.

Picasso de Altamira, Toro del Orinoco, 
torre de aguas por el amor endurecidas, 
tierra de minerales manos que convirtieron 
como el arado, en parto la inocencia del musgo.

Aquí está el toro de cuya cola arrastra 
la sal y la aspereza, y en su ruedo 
tiembla el collar de España con un sonido seco, 
como un saco de huesos que la luna derrama.

Oh circo en que la seda sigue ardiendo 
como un olvido de amapolas en la arena 
y ya no hay sino día, tiempo, tierra, destino 
para enfrentarse, toro del aire desbocado. 
Esta corrida tiene todo el morado luto, 
la bandera del vino que rompió las vasijas:
y aún más: es la planta de polvo del arriero 
y las acumuladas vestiduras que guardan 
el distante silencio de la carnicería. 
Sube España por estas escaleras, arrugas 
de oro y de hambre, y el rostro cerrado de la
         cólera
y aún más, examinad su abanico: no hay 
         párpados.
Hay una negra luz que nos mira sin ojos.

Padre de la Paloma, que con ella 
desplegada en la luz llegaste al día, 
recién fundada en su papel de rosa, 
recién limpia de sangre y de rocío, 
a la clara reunión de las banderas.

Paz o paloma, apostura radiante!

Círculo, reunión de lo terrestre!

Espiga pura entre las flechas rojas! 
Súbita dirección de la esperanza! 
Contigo estamos en el fondo revuelto 
de la arcilla, y hoy en el duradero 
metal de la esperanza.
                              “Es Picasso”,
dice la pescadora, atando plata, 
y el nuevo otoño araña
                              el estandarte
del pastor: el cordero que recibe una hoja 
del cielo en Vallauris, 
y oye pasar los gremios a su colmena, cerca 
del mar y su corona de cedro simultáneo.

Fuerte es nuestra medida cuando 
arrojamos -amando al simple hombre- 
tu brasa en la balanza, en la bandera. 
No estaba en los designios del escorpión tu
                                                 rostro.
Quiso morder a veces y encontró tu cristal 
desmedido, 
tu lámpara bajo la tierra
                                    y entonces?
Entonces por la orilla de la tierra crecemos, 
hacia la otra orilla de la tierra crecernos.

Quien no escuche estos pasos oye tus pasos. Oye
desde la infinidad del tiempo este camino.
Ancha es la tierra. No está tu mano sola.
Ancha es la luz. Enciéndela sobre nosotros.

(de Las uvas y el Viento de Pablo Neruda)

 

 

 

 


Presentació

27 Abril 2009

 

El meu nom és Josep Lluís Aguiló, visc a Mallorca i enguany tinc la sort de ser el Poeta de la Ciutat de Barcelona. Degut a aquest fet  lletrA, el portal de literatura catalana de la UOC, en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona, m’ha ofert ser el seu primer escriptor convidat.
 
No cal dir que estic encantat amb la proposta i que tinc la intenció d’aprofitar al màxim l’oportunitat que se’m dona.

La meva intenció és utilitzar aquest espai per posar al vostre abast poemes, entrevistes, crítiques i articles que us permetin fer-vos una idea de la meva obra. També posaré poemes de poetes que admiro  i compartiré amb vosaltres alguns aspectes de la meva vida, les meves aficions i la seva relació amb la poesia. També, entre d’altres coses, us parlaré del que ha significat per mi haver sigut enguany el Poeta de la Ciutat.

Per obrir boca us deixo un poema de Llunari, el meu últim llibre, editat per Edicions Proa.
  
 
 laberint1
 
Les Normes dels Laberints
 

He escrit dues normes dels laberints

als marges estrets del llibre del temps.

 

La primera és que els seus túnels estiguin

fets de la pedra gastada dels dies

i coberts amb la volta de les nits.

 

La segona és que l’arquitecte etern

faci que els senders clars, inevitables,

els que ens facin anar més lluny del centre,

tinguin el paviment de fosc desig.

 

LLunari, 2008