Sobre Llunari – Cent per Cent 10-VII-2009

15 Juliol 2009

cent per cent josep lluís aguiló

“El món sencer des d’avui és vostre”

Antoni Riera

L’epitalami o també l’himeneu són poemes clàssics que es cantaven amb motiu de noces o casaments. L’etimologia de l’epitalami fa referència al “tàlem” nupcial, és a dir, al “llit”. En canvi, l’himeneu és una celebració de la virginitat. Tant un com l’altre poema es cantaven o recitaven en la processó que els noviis feien entre la festa i la cambra nupcial. Avui les coses han canviat i és per això que Josep Lluís Aguiló no ha volgut anomenar amb cap d’aquests dos noms el seu “Poema nupcial”. Aguiló, poeta de la ciutat de Barcelona des que va guanyar el premi dels Jocs Florals amb Llunari, va voler exercir aquest càrrec “fent feina” per l’Ajuntament. Així, el poeta manacorí oferí a l’Ajuntament de Barcelona la possibilitat de crear un poema que pogués ser llegit als qui contraguessin matrimoni en la “casa de la vila” barcelonina. Aguiló explica que la idea és que “el poema sigui una eina que pugui ser utilitzada per un oficiant que el pugui recitar durant la cerimònia, fins i tot com a formulari per certificar el casament”. El poeta aclareix també que els indispensables són els sis versos finals. En aquest sentit cal especificar que el poema està compost per sis quartets i un dístic final.

En aquesta ocasió, però, Aguiló defuig l’ironia que tant caracteritza la seva poesia i assumeix un to solemne més d’acord amb l’ocasió per a la qual ha estat pensat. “És un dels moments més solemnes de la vida”, diu Aguiló, que afegeix que “ha estat el poema més difícil de tots els que he fet”.

Els qui vulguin llegir el poema el trobaran a la segona edició de Llunari, el poemari guanyador dels Jocs Florals de l’any passat. A més, però, Josep Lluís Aguiló explica que “l’Ajuntament de Barcelona ha fet una edició també només amb el poema  per  regalar a la gent que es casi allà”.

Aguiló justifica la seva proposta emparant-se en “la fredor del codi civil, perquè fins ara els casaments civils se celebraven només llegint en veu alta l’apartat del codi civil que estableix la unió matrimonial entre dues persones. Jol’únic que he intentat ha estat facilitar-los la feina”. I ben segur que ho ha aconseguit perquè ja el batle de Lloseta i un regidor d’Inca li han demanat aquests versos per celebrar casaments als seus respectius ajuntaments.

La feina d’Aguiló com a poeta de Barcelona, però, no s’acaba aquí. El versador manacorí també ha compost una crida de carnaval que va recitar, desfressat i enfilat, per encetar les festes de carnestoltes d’enguany. Una altra de les composicions que ha elaborat Aguiló ha estat la que ha glossat els 150 anys dels Jocs Floralsde Barcelona, on, ara sí, traspua la ironia aguiloniana.

D’altra banda, aquesta setmana és a punt de sortir al carrer un nou número del “Tasta’m”, unes petites antologies literàries que es distribueixen entre els usuaris dels diferents mitjans de transport públics. En aquesta ocasió, el poeta antologat és Josep Lluís Aguiló.


«Fer d’empresari em serveix per relaxar-me de la poesia» – El Punt – 7-IV-09

9 Juny 2009

 

Josep lluís aguiló

 

A més de Llunari, té quatres llibres de poesia publicats, que conviuen sense grinyols amb la seva feina: és empresari d’una cadena d’hipermercats i supermercats estesa a Mallorca, Menorca, Eivissa i les Canàries.

Què és això de ser i de fer de poeta de la ciutat?

–«He fet actes per intentar promocionar sa poesia i per promocionar el llibre, Llunari. També he treballat per a la ciutat de Barcelona fent poemes. Vaig fer un poema per la rua de carnestoltes, un altre per commemorar els 150 anys dels Jocs Florals, i un poema nupcial, per ser recitat per s’oficiant o es regidors.»

–Ha fructificat aquesta feina d’acostar la poesia?

–«La gent que no està habituada a rebre poesia directament, quan la rep a través d’un recital veu que la poesia pot formar part de la seva vida habitual. Diuen ‘mira, he anat a un acte de poesia, però m’ha agradat’.»

–Com lliga fer d’empresari amb ser poeta?

–«Jo sempre dic aquesta boutade: fer d’empresari em serveix per relaxar-me de la poesia. Jo sóc empresari, sóc pare, sóc marit, sóc poeta, m’agrada sortir a navegar… Faig moltíssimes coses i intento fer-les amb moltíssima intensitat. Per mi tot es complementa. Tal vegada perquè quasi tota la gent de la lletra a Catalunya és gent relacionada amb les administracions, amb el món educatiu o del periodisme, ens trobem que el fet de ser empresari sembla que hagi de ser incompatible.»

–A les Illes no hi ha aquesta percepció?

–«Supos que és a través dels serials de TV3; habitualment es té una visió molt estranya de l’empresari. A TV3, quan treuen una mala persona, treuen un empresari. Això porta a una percepció que tal vegada a les Illes Balears no hem tingut. Després del precedent del Miquel Àngel Riera és impossible que ningú se sorprengui que es pugui ser poeta i empresari.»

–Com creu que es reben ara els poetes de les Illes a Catalunya?

–«Ara tenim la gran sort de tenir una gran base lectora. A més, en aquest moments els poetes de les Illes Balears tenim un avantatge. Les editorials que estan arriscant més en poesia són de les Illes: el Gall Editor, el Salobre, Moll, la Cantàrida… Són editorials que estan publicant el bo i millor i ja han començat a distribuir amb normalitat a Catalunya. Atès que els grans grups s’estan inhibint de publicar poesia, ses editorials petites, sobretot de les Illes, estan trobant un nínxol de mercat.»

–Va tractar Blai Bonet i Miquel Àngel Riera. Com el van influir?

–«Tant Blai Bonet com Miquel Àngel Riera eren dues persones que generaven ganes d’escriure. Quan jo tenia 18 anys i anava a casa seva, sortia amb unes immenses ganes de ser escriptor, d’escriure millor que ningú i d’agafar-me molt seriosament això que es diu literatura.»

–Per què passa tant de temps sense publicar després del seu primer llibre?

–«Per la sensació que quan tornàs a publicar havia de ser una cosa molt seriosa, molt ben feta, que quan una persona adquirís un llibre meu no se sentís estafada. Això va fer que estigués 18 anys intentant aprendre l’ofici. Per construir bones màquines s’ha de ser com a mínim enginyer i jo havia d’aprendre aquesta enginyeria. I vaig fer els experiments a casa i amb gasosa fins que vaig tenir tres llibres acabats. Alguns amics me varen insistir que allò ja es podia mostrar i va ser quan vaig fer la rentrée, el 2004.»

–L’empresariat està en crisi?

–«En aquest moment hi ha una gran falta de diners. No oblidem que aquesta és bàsicament una crisi financera i que les empreses, que són les que donen feina a la gent i les que creen riquesa, tenen molt difícil accedir als serveis bancaris bàsics. Els empresaris no tenim tot el suport que voldríem de la banca.»

–I la poesia, sent la crisi?

–«Jo crec que la poesia és un medicament per a l’esperit. No diré que cura la crisi, però cura el sentiment de crisi. Sempre trobarem un poema adequat a la nostra necessitat. I aquest poema serà un artefacte que ens confortarà.»

Entrevista: Anna Ballbona

Foto: Quim Puig


Poesia per Picasso

31 Mai 2009

«Me dicen que escribes. Te creo capaz de cualquier cosa. Si un día me dijeran que has oficiado una misa, también me lo creería.» 

 (La Mare de Picasso)

 

«En el fondo, soy un poeta que se malogró. ¿No te parece?»

 (Pablo Picasso)

  

Una de les activitats que ha fet enguany com Poeta de la Ciutat va ser al Museu Picasso. El 22 d’abril vaig participar a un cicle d’actes que se diu “La col·lecció vista per” que segons la informació del Museu té l’objectiu de

 

 “convidar a creadors de diverses disciplines a oferir una visió critica i personal al voltant de l’obra i la figura de Picasso. Una mirada exterior al Museu que es genera des d’ àmbits i practiques molt diverses -art, literatura, ciència- i que apunta vies per a la generació de noves narratives picassianes, construïdes des del present i alliberades dels tòpics i les interpretacions de caire historicista que pesen sobre la recepció d’aquest artista” 

 

Quan vaig començar a planificar l’acte vaig tenir la sort de que caigués en les meves mans el volum “Poemas en prosa” que arreplega els poemes escrits per Picasso en traducció castellana d’Ana Nuño. 

 

Coneixia algún poema solt de Picasso però desconeixia la magnitud de la seva obra.

 

Va ser llavors que vaig pensar que podria ser interessant fer una aproximació al Picasso literat mitjançant el relat d’anècdotes de Picasso relacionades amb escriptors o amb la literatura i completar-ho amb un recital de poemes que inclogués poemes de Picasso, poemes d’alguns amics seus com Apollinaire, Breton o Neruda i algun de meu de propina.

 

Aquí vos poso alguns dels poemes que vaig dir:

 

A LA SANTÉ         

 

I

Abans d’entrar a la meva cel.la

Ha calgut que em posés tot nu


I quina veu sinistra ulula


Guillaume què s’ha fet de tu

Llàtzer penetrant dins la tomba


En lloc de sortir-ne com féu


Adéu passada de cançons


Oh els meus anys oh noies adéu

 

IV

Com m’enutjo entremig d’aquests murs escarits
    

Amb pàl.lids colors com de calç


Una mosca al paper corre amb passos petits
  

 Les meves ratlles desiguals

Què serà de mi Déu que saps la meva pena


Tu que me l’has dat Compadeix
Els meus ulls

sense llàgrimes la grogor la cadena
    

que la cadira percudeix

Tots aquests pobres cors batent a la presó
   

L’Amor que sempre m’acompanya

I sobretot la meva decandida raó
  

I aquest desesper que la guanya

    (Guillaume Apollinaire. Trad. Marià Villangómez)

 

JÚLIA O LA ROSA    

  

Et vaig conèixer un dia sortint de Saint-Lazare 

I em vas fer pensar a l’acte en dones de nom rar 

Que foren grans amants en novel.les presents sense cap trava. 

Com Àngela la Grega que a Hèrcules Rangon l’hi ben mamava 

O Madame Linars i ses filles el sexe de les quals es desbotona 

Amb el record del ciutadà Restif de la Bretonne 

Tan excitat estava que en un edícul et vaig haver de cardar 

Entre el dipòsit d’aigua i el paper de fregar 

A fregalls et pudia la xona pro vaig ejacular i tu oh porca meva 

Amb la trompa de Falopi tocaves la trompa sense treva 

I al moment que et vas córrer Ai ai que bé em penetra 

Un reguitzell de pets vas engegar amb el cul carregat de salpetre 

Bo i remenant les anques en una deliciosa sarabanda 

Les anques poderoses com formatges d’Holanda 

Però avui les teves anques diuen una altra cosa 

Em penso que parlen de la roseta i de la rosa 

 

    (Guillaume Apollinaire. Trad. Miquel Martí i Pol)

      

   

LLEGADA A PUERTO PICASSO


DESEMBARQUÉ en Picasso a las seis de los días de 
         otoño, recién
el cielo anunciaba su desarrollo rosa, miré alrededor, 
         Picasso
se extendía y encendía como el fuego del amanecer. 
         Lejos atrás
quedaban las cordilleras azules y entre ellas 
         levantándose en el valle el Arlequín de ceniza.
He aquí: yo venía de Antofagasta y de Maracaibo, 
         yo venía de Tucumán
y de la tercera Patagonia, aquella de dientes helados 
         roídos por el trueno, aquella de bandera
         sumergida en la nieve perpetua.

Y yo entonces desembarqué, y vi grandes mujeres 
         de color de manzana
en las orillas de Picasso, ojos desmedidos, brazos 
         que reconocí:
tal vez la Amazonia, tal vez era la Forma.

Y al oeste eran titiriteros desvalidos rodando hacia 
          el amarillo,
y músicos con todos los cuadros de la música, y aún 
          más, allá la geografía
se pobló de una desgarradora emigración de mujeres, 
          de aristas,
de pétalos y llamas,
y en medio de Picasso entre las dos llanuras y el 
          árbol de vidrio,
vi una Guernica en que permaneció la sangre como 
          un gran río, cuya corriente
se convirtió en la copa del caballo y la lámpara:

ardiente sangre sube a los hocicos, 
húmeda luz que acusa para siempre.

Así, pues, en las tierras de Picasso de Sur a Oeste, 
toda la vida y las vidas hacían de morada 
y el mar y el mundo allí fueron acumulando 
su cereal y su salpicadura.

Encontré allí el arañado fragmento
de la tiza, la cáscara del cobre,
y la herradura muerta que desde sus heridas
hacia la eternidad de los metales crece,
y vi la tierra entrar como el pan en los hornos
y la vi aparecer con un hijo sagrado.

También el gallo negro de encefálica espuma 
encontré, con un ramo de alambre y arrabales, 
el gato azul con su abanico de uñas, 
el tigre adelantado sobre los esqueletos.

Yo fui reconociendo las marcas que temblaron 
en la desembocadura del agua en que nací. 
Primero fue esta piedra con espinas, en donde 
sobresalió, ilusoria, la rama desgarrada, 
y la madera en cuya rota genealogía 
nacen las bruscas aves de mi fuego natal.

Pero el toro asomó desde los corredores 
en el centro terrestre, yo vi su voz, llegaba 
escarbando las tierras de Picasso, se cubría 
la efigie con los mantos de la tinta violeta,
y vi venir el cuello de su oscura catástrofe 
y todos los bordados de su baba invencible.

Picasso de Altamira, Toro del Orinoco, 
torre de aguas por el amor endurecidas, 
tierra de minerales manos que convirtieron 
como el arado, en parto la inocencia del musgo.

Aquí está el toro de cuya cola arrastra 
la sal y la aspereza, y en su ruedo 
tiembla el collar de España con un sonido seco, 
como un saco de huesos que la luna derrama.

Oh circo en que la seda sigue ardiendo 
como un olvido de amapolas en la arena 
y ya no hay sino día, tiempo, tierra, destino 
para enfrentarse, toro del aire desbocado. 
Esta corrida tiene todo el morado luto, 
la bandera del vino que rompió las vasijas:
y aún más: es la planta de polvo del arriero 
y las acumuladas vestiduras que guardan 
el distante silencio de la carnicería. 
Sube España por estas escaleras, arrugas 
de oro y de hambre, y el rostro cerrado de la
         cólera
y aún más, examinad su abanico: no hay 
         párpados.
Hay una negra luz que nos mira sin ojos.

Padre de la Paloma, que con ella 
desplegada en la luz llegaste al día, 
recién fundada en su papel de rosa, 
recién limpia de sangre y de rocío, 
a la clara reunión de las banderas.

Paz o paloma, apostura radiante!

Círculo, reunión de lo terrestre!

Espiga pura entre las flechas rojas! 
Súbita dirección de la esperanza! 
Contigo estamos en el fondo revuelto 
de la arcilla, y hoy en el duradero 
metal de la esperanza.
                              “Es Picasso”,
dice la pescadora, atando plata, 
y el nuevo otoño araña
                              el estandarte
del pastor: el cordero que recibe una hoja 
del cielo en Vallauris, 
y oye pasar los gremios a su colmena, cerca 
del mar y su corona de cedro simultáneo.

Fuerte es nuestra medida cuando 
arrojamos -amando al simple hombre- 
tu brasa en la balanza, en la bandera. 
No estaba en los designios del escorpión tu
                                                 rostro.
Quiso morder a veces y encontró tu cristal 
desmedido, 
tu lámpara bajo la tierra
                                    y entonces?
Entonces por la orilla de la tierra crecemos, 
hacia la otra orilla de la tierra crecernos.

Quien no escuche estos pasos oye tus pasos. Oye
desde la infinidad del tiempo este camino.
Ancha es la tierra. No está tu mano sola.
Ancha es la luz. Enciéndela sobre nosotros.

(de Las uvas y el Viento de Pablo Neruda)

 

 

 

 


Poeta de Barcelona I

25 Mai 2009

jocs florals

 

Com a Poeta de la Ciutat vaig proposar a l’Ajuntament de Barcelona que el títol no fos buit de contingut  i per això em vaig oferir a treballar de poeta per a l’Ajuntament fent alguns poemes expressament per ells.

Les meves dues propostes inicials, un poema per Carnaval i un altre de Nupcial per a ser utilitzat a les noces solemnes de l’Ajuntament, varen ser acceptades immediatament i, com a conseqüència lògica a la meva proposició, des de l’Ajuntament se’m va demanar que escrivís un poema per celebrar el cent cinquanta aniversari dels Jocs Florals

Vaig dir aquest poema  a la cerimònia de commemoració dels cent cinquanta anys dels Jocs Florals del passat 21 de Maig. 

 

En els cent cinquanta anys dels Jocs Florals

 

                                     A Joan I, Rey Aymador de Gentilesa

                                     Als poetes que han presentat, durant els últims cent cinquanta anys, els seus poemes als Jocs Florals de Barcelona i als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili (1941-1977).

 

Bona tarda, només serà un moment:

som nosaltres, els de la Gaia Ciència,

els que, cada any, passem per casa vostra.

Ara en portem venint uns cent cinquanta.

 

Som els que us mostrem els nostres poemes

que són, perquè ens entenguem, els escrits

on declarem, un cop més, quines són

les terres que no us pertanyen i quines

són les vostres propietats legítimes.

 

Tornem aquí just un dia cada any

i, quan ho fem, ens sentim importants.

 

Venim, diligents, a recordar-vos

tot el que ens sembla que necessiteu

saber; us parlem dels vostres amors

i de tots els altres amors que us manquen.

 

Nosaltres, els que venim any rere any,

també tornem aquí per demostrar

que treballem una llengua forta

que ens domina, que ens castiga, que ens fa

el seu gresol on es deixarà fondre,

aliar-se i també amalgamar-se

perquè la dobleguem i fabriquem,

amb ella, les màquines i les eines

noves i brillants que necessiteu.

 

Legislem sobre el vostre obscur desig;

mesurem la densitat de les fes;

canem els perímetres de les pàtries;

som els vostres poetes orgullosos

 

i us recordo que ens necessitareu;

que venim per trobar-nos importants;

que treballem sempre per pocs diners

i que no esperem que ens doneu les gràcies.

 

Parlant clar: hem vingut a recordar-vos

que som ciutadans d’un estat fantasma

que té la frontera als diccionaris.

 

En resum; parlant encara més clar:

tornem per explicar qui sou vosaltres.